Es tracta d’una instal·lació que supera el previsible. Habitualment, una peça d’art sobre la immigració amb testimonis narra les raons per fugir i també les dificultats (sovint èpiques i sempre injustes) per trobar una alternativa, per sobreviure. Hi ha múltiples exemples recents des d’Alhayat, Maremar a P.A.U.. Partint de fets reals ficcionats, o des dels mateixos testimonis. Ara, un equip liderat per Martí Sancliment, dóna una volta i prefereix que siguin els testimonis els que parlin obertament, des de la seva nova llar, i que superin el viatge i les pors.

Com en la versió de La nit just abans dels boscos, dirigit perRoberto Romei, l’immigrant el que necessita és l’escalf dels ciutadans que, habitualment, li giren l’esquena. Ara, en format àudio (intrigants tubs que canten) o des de vídeos, els set testimonis (tots músics), parlen de com no sentir-se immigrants: “quan es canta s’és trobador”, és deixa de tenir un DNI o un carnet de residència.

Khaled és un bonic i intens viatge per aquestes instal·lacions, que destil·len humanitat. I té l’encert de posar-hi al centre, breus cites de les redaccions d’escola d’El mar. Aquells nens d’Epanya endins que el mestre els hi va explicar com era el mar i ells en van escriure, sense que, en realitat, l’haguessin vist mai. I que el mestre (si el feixisme no l’hagués assassinat en els inicis de la Guerra Civil) hagués complert el pacte de dur-los d’excursió algun dia. Aquest mar que ens separa és, en realitat, el que ajunta metafòricament totes aquestes històries.

L’art trenca amb la burocràcia i connecta amb tothom. Cal, això sí, que els ciutadans vulguin escoltar. Perquè el seu cant, la seva necessitat d’abraçar-se, és mútua. Tothom necessita una llar, un escalf més enllà del sostre i el plat a taula. Tothom necessita que se l’escoltin. Tots som doncs, refugiats.