Crisálida

La darrera peça exhibida dins la programació escènica del festival Indisciplinats va ser Crisàlida, d'Antes Collado. En aquesta proposta, que explora la relació entre home i natura, així com la condició limítrofa de l'ésser, el cos evoluciona limitat dins un espai que emfasitza una condició animal performada en múltiples trànsits i mudes. Una caixa transparent a manera de terrari marca la frontera que condiciona el comportament del personatge assumit per Antes Collado, intèrpret, coreògraf i director de la proposta. A la criatura, sola en escena, li caldrà desprendre's de l'aspra carcassa de molsa i escorça que, com una placenta, l'empresona, i provar les extremitats que tot just estrena, intentant esbrinar a quina funció haurà de subordinar el cos. L'ens mutant transita per una multiforme animalitat –l'espectador veurà potser, en l'imaginari desplegat, un cavall al desert dels centaures fordians, un gran felí engabiat, un gos de canilla o un cuc momificat dins el capoll–, performant la tensió entre l'individu com a entitat física i la seva projecció sociocultural, i operant també una certa deconstrucció de la masculinitat apresa, amb trucs de camuflatge militar i agònics intents de socialització a través del ball. La còrpora evoluciona del primitivisme totèmic a una elasticitat prodigiosa, capaç de suggerir imatges que difuminen els contorns de l'espècie i permeten acollir noves potencialitats.Article publicat a Núvol el 22 de desembre de 2021. Festival Indisciplinats

Una de les coses que més m’entusiasma de quan vaig al teatre és descobrir un imaginari fresc i original –almenys que m’ho sembli a mi, perquè ja sabem que estem en un terreny molt subjectiu. I si aquest imaginari ve acompanyat, en el cas de la dansa, d’una tècnica sòlida i un treball de cos intel·ligent i enginyós, crec que es pot demanar poc més. ‘Crisálida’ d’Antes Collado és un d’aquells espectacles que saps que se’t quedarà gravat. Engabiada dins una estructura triangular de vidre, la criatura que ens espera en una atmosfera fosca i misteriosa, es revela com un monstre que li han trencat el son. S’erigeix com un monument cobert de males herbes i pica els vidres com si notés una presència a l’exterior. Des de l’inici Antes Collado ens col·loca en una posició de vouyers “comodons” de la naturalesa. La criatura es desfà de l’abundant funda d’herbes i a poc a poc va trobant el moviment de les seves articulacions, com si del naixement d’una papallona es tractés. Però, no es tracta d’una imatge idíl·lica i poètica d’un documental de La 2, sinó més aviat sembla un insecte que li puja la febre de John Travolta a Saturday Night Fever. Antes Collado, que s’ha format en molts estils de dansa –des de hip hop, balls de saló a dansa contemporània–, ens delecta amb una fusió d’estils de moviment de la qual no podem veure les costures. Crisálida és una peça, que malgrat estar confida en molt pocs metres quadrats, ens fa sentir perduts en la immensitat d’un desert –el que veiem pintat dins l’estructura i que necessita millora– i en la incertesa del temps. La criatura sap que la mirem en tot moment i en fa gala tot jugant amb nosaltres i les nostres expectatives. Es tracta d’un insecte impertinent o d’un cromanyó vanitós que ens ensenya amb orgull els seus glutis i braços musculosos? A sobre ens delecta amb un moment estelar de ritme llatí amb en Chayanne a tot drap. La criatura d’Antes Collado es troba en constant mutació, la qual cosa ens manté tensos al marge de la cadira i amb un ai al cor. Crisálida és un solo mordaç, gamberro i amb un regust èpic que et manté penjada d’un fil. 

Resumir la Vida a la Terra en poc més d'una hora. Antes Collado ha constrït un dispositiu terribment atractiu que fa una mirada distòpica als reclams de la societat. La seva transformacio es produeix en una mena de càpsula del temps en que només la natura (rocallosa) es manté estable. Les montanyes tenen molta més vida que la civilització humana. El ballarí, amb una gamma de movments molt vriada i d'una exquisidesa tècnica passa de ttella de fil a holograa de videojoc bèl·lic en qüestions de segons. I tanca amb un final preciós de calma, conteplacio i silenci. Quan un ciutadà veu una crisàida espera de sequifa que emrgeixi una papallona. I Antes Collado ens demosrtra que és molt més potent que l'espera sigui llarga i potser infinita. La seva distopia ha passat per la violència dels homes que deixa la humanitat arrassada brutalment però (en comptes de quedar-se mig enterrada com Winnie de Dies feliços de Beckett, o de deambular per una terra erma com Fando y Lis d'Arrabal o la versió de Yes, potser de Margarite Duras, a càrrec d'A3) desmboca en un final estranyament concliador. Si la Humanitat no és capaç de respectar la Natura potser convindrà aturar i esperar un nou model. Antes Collado no atén pas a l'evolució de les espéies de Darwin, si no que imagina com una criatura esguerrada agafa complexitat i ritme amb una cançó enganxadissa caribenya d'estiu. Del preciós treball com a titella de fils (que lluita per posar-se dret, descreuant les cames) passa a un xtraordinària còpia dels personatges de videojoc. El creixement és imprescindible per sobreviure, com les girafes que s'han d'aixecar amb pocs minuts per poder seguir la seva mare. En la societat competitiva els homes són llops per als altres. La violència és supervivencia i alhora anihilació. Una terrible fotgrafia que seria tràgica si no resolgués amb un fnal simbòlic, poètic, que passa (sense necessitat d'avdvertir del cavi decodi) de la forma violenta de soldat mercenari de videojoc a un ón cntemplatiu qe combregaria amb l'UrGENTestimar d'Ada Vilaró, per exemple. De fet, Vilaró tambe passa del100 al 0 per hora en en el seu treball 360 grams,ç Antes Collado completa el muntatge en una mena d'instal·lació, e realtat una representació slow life compartida. Perquè ell amb altres companys emulen alguns dels passatges de Crisálida a la penombra. Si en a peça les accions de seduccó i divertida provocació sexual són obertament al públic, en la versió instal·lativa també es vuen aquess impulsos però eviten aparellar-se, com faria qualsevol simi amb pulsions reproductives. En realitat, ve a ser una intensa labor de gestualitat, amb una posició corporal esgotadora i que podria recordar aquell mític Albert Vidal, a l'entrada del Zoo de Barcelona el 1983, però en el format protohomedigitalis 2.0