La bruixa de la tramuntana

El dramaturg Marc Rosich (Barcelona, 1973) es troba com un peix a Cadaqués explorant tots els gèneres teatrals. Si ens referim ara només al teatre familiar, encara ressona l'adaptació que amb Clara Peya va fer de «Renard, el Llibre de les Bèsties», espectacle que també va estrenar la temporada 2016 / 2017 al Teatre Lliure, reconegut i premiat. Ara s'ha conjurat amb el compositor i també actor Carles Pedragosa (Barcelona, 1982), de llarga trajectòria musicoteatral, per a aquesta adaptació del conte per a primers lectors, «La bruixa de Cadaqués», que el 2014 va publicar l'autor i professor universitari Miquel Berga (Salt, Gironès, 1952) a la col·lecció El Vaixell de Vapor de l'Editorial Cruïlla.Els elements bàsics del conte literari apareixen també en la versió teatral: el Cadaqués dels anys seixanta del segle passat quan comença a ser envaida pel turisme de fora; la bruixa que vol especular amb aquest racó mig màgic de l'Alt Empordà i convertir-lo en una segona Benidorm de ciment; l'alcalde encara del règim franquista que li roda l'ull davant el negoci que s'acosta; el pescador, la mestra del poble, la peixatera... i el genial Dalí que s'emparenta amb tres gats de teulada humanitzats que, quan coneixen els plans de la bruixa que té el malnom de Tramuntana perquè les ventades fortes i els tornados arrasadors són la seva especialitat, lluitaran per esguerrar-li la festa.«La bruixa de la tramuntana» és un espectacle eminentment musical —hi ha una quinzena de peces originals— que combina tota mena d'estils, ritmes i gèneres passant per alenades de sardana, ressons d'havanera, ritme de salsa i fins i tot una peça melòdica i romàntica pròpia del Festival de la cançó de San Remo. Tot això, en veus i cordes vocals de tres intèrprets de teatre musical de primera fila, la trajectòria dels quals es pot resumir amb alguns dels títols emblemàtics com «Mar i cel», «Scaramouche», «El despertar de la primavera», «Ruddigore o la nissaga maleïda», «La casa sota la sorra», «Sugar, ningú no es perfecte», «La flauta màgica» o «El Mikado».Als tres intèrprets i cantants (Clara Moraleda, Maria Santallúsia i Toni Viñals) s'hi ha afegit aquesta vegada el mateix compositor, Carles Pedragosa, que com els altres, fa doblets i “triplets” amb els diversos personatges de la trama —uns 70 minuts que els primers espectadors segueixen embadalits— amb figures des de les típiques dones del terrat —hi ha molta roba estesa— les turistes angleses, franceses i nòrdiques, l'acordionista, l'alcalde, la peixatera, la mestra que fuma al pati, pescador que juga a la botifarra i el gran Dalí. Els tres felins humanitzats són la Fosca, l'Olívia i el Bobby —sí, nom de gos que no fa per a un gat, però...— el gat enamorat d'una gata estiuejant que li té el cor robat, Gwendoline, que viu en els seus somnis i que fins i tot veu passar volant per damunt de Cadaqués.L'espectacle té tots els ingredients que li demana el gènere: una mirada històrica al passat del temps dels avis dels primers espectadors —amb picades d'ullet per als espectadors més veterans com una mica d'imitació del No-Do, una opció política contemporània per “eixamplar la base” o el retrat que es fa de les trapelleries del mateix Dalí—; una mirada fantasiosa amb el trio de gats de teulada que es transforma en la típica “colla” heroïna i moralista del conte; les malifetes de la bruixa de la tramuntana en complicitat amb un alcalde corrupte; i la victòria del bé sobre el mal, aquesta vegada amb la força de l'art del mateix Dalí i l'ajut idealista del trio felí, dues gates i un gat que, en alguns moments, sembla que vulguin entonar, ni que sigui només una mica, el «Duet dels gats» de Rossini (o de Lucas de Persall, àlies Berthold, segons algunes especulacions dels estudiosos).Si al vessant més lúdic de la representació, que és el de les escenes musicals i el de l'aventura per salvar Cadaqués, hi afegim en algunes escenes una incorporació lingüística dialectal del parlar salat propi d'una part del nucli de l'Alt Empordà en boca dels personatges populars i una àmplia rastellera d'embarbussaments del pintor Salvador Dalí —aquí hi té un paper remarcable el mateix compositor Carles Pedragosa que fa el personatge dels bigotis punxeguts i barretina— l'espectacle s'arrodoneix com una de les propostes familiars d'aquest any més recomanables per a tots els públics amb la seguretat que tothom en sortirà satisfet de comprovar que en el pot petit és on sempre s'hi acaba trobant la millor confitura. (...)

Sense cap mena de complex. així són els musicals familiars que planteja Marc Rosich. Tant poden partir d'un conte il·lustrat com aquest que ens ocupa, com de Raimon llull (Renard o El llibre de les bèsties) o, si cal, fer una mossegada al consumisme (La dona vinguda del futur). Amb uns personatges que transiten amb el text, de cançó a cançó, viuen una aventura patètica, que resulta molt divertida i entretinguda per al públic (petits i, encara més, pels grans). Les perruques els vestuaris llampants, els grans volums que ho fan tot exagerat són els condiments d'una trama que sempre és ben cantada i amb una ironia molt eficaç.La bruixa de Cadaqués no parla pas de la gentrificació ni del turisme. La dramatúrgia de Marc Rosich ha estirat els fils de penjar roba per ampliar la narració, tot afegint-hi l'enveja de la bruixa per ser l'única pintora que exposi a la vila de Dalí ("amb pintura que s'entén") i l'ambició de l'alcalde en convertir el poblet idíl·lic en un complexe turístic per ingressar diners sense aturador. La sorpresa del muntatge ´s l'accés a actor principal de Carles Pedragosa (amb direccions musicals tant diferents com Nadales, Europa Bull, L'empestat, L'ànec salvatge...). Al seu costat, intèrprets de llarguíssima trajectòria: Clara Moraleda (El despertar de la primavera, Peter Pan) , Maria Santallusia (L'esquella de la Torratxa, La casa sota la sorra...), Toni Viñals Matas (Renard, Scaramouche, 4Carmen, Un món de cartró...) que diuen el text, sempre des de la dimensió del joc. No interpreten personatges psicològicament complexes, si no més aviat caricaturitzats, que sempre tenen alguna picada d'ullet al comportament dels adults. La peça barreja, com un vendaval, tot tipis de música des de la disco a l'havanera i la sardana. La clàssica aventura arriba, fins i tot al món del somni, el de Dalí, allà on ell se sent capaç de tot, sense necessitat de la seva planta d'extremat personatge delirant. En el somni, Dalí executa la seva màgia i com si fos un Freud experimentat, extreu la malícia dels dolentots o avariciosos de l'escena. Gràcies al seu desencanteri, les professores poden seguir sortint al pati a fumar o els pescadora a beure vi de porró mentre fan veure que juguen a cartes. Molt desenfadada i apta per fregir-se a fer bolos per la carretera.