Demà

Demà és la darrera obra d'Helena Tornero, que ha dut a escena la companyia La Virgueria, capitanejada per Aleix Fauró. L'anterior peça de l'autora figuerenca fou Futur. La seva mirada, doncs, apunta cap a l'esdevenidor i això implica alhora esperança, crítica, qüestionaments i reflexió profunda.Demà trena una història futurista (o no tant), que comença pel final i va enrere en cada episodi fins a tornar al punt de partença, on la mateixa escena, vist tot el recorregut, s'omple de sentit. Una mena de trencaclosques, ben explicat, que requereix que l'espectador tingui activada la neurona per anar lligant caps. És una distopia, aquest terme ara de moda, el contrari d'utopia, que és el futur ideal, és a dir, un futur xungo.Helena Tornero planteja l'assumpte de l'amor, l'amor ideal, l'amor programat, en temps una mica marcians però no llunyans a les plataformes actuals d'internet per trobar parella o a les antigues agències matrimonials, tots dos casos plens de molts d'enganys. I també tracta de l'enamorar-se en aquest tram. La sinceritat, la consciència d'un mateix, les expectatives, l'espontaneïtat, el preu de voler encaixar, d'acomplir el que s'espera... Però cap al final de l'obra (el principi de la història) introdueix un dels altres assumptes que preocupen l'autora: els migrants, els desvalguts, els foragitats. Una qüestió molt actual per moltes bandes, només cal recordar les darreres lleis hongareses que condemnen els rodamons a la presó, primer els avisen, després els prenen les escasses pertinences i després els engarjolen. Sembla ficció però no ho és.I com ho lliga tot això? Doncs ben lligat. No desvetllo res més.En aquesta societat futura, una mena d'agència supersofisticada es dedica a formar parelles ideals. És a dir, més aviat es dedica a fornir a qui paga una morterada la persona que satisfarà totes les seves necessitats. Una mena de predicadors sectaris perfectament encarnats per Patrícia Bargalló i Marc Rius, que treuen del pou el xicot perfecte de passat incert (Guillem Gefael) per a la demandant mossa desencisada (Isis Martín). La posada en escena de La Virgueria, que enguany compleix 10 anys, és essencial i per tant, tal com està plantejada, per raons òbvies omet les indicacions de les acotacions del text original. No hi ha atrezzo, però s'entén tot. Amb el públic a tres bandes, sobre una superfície de pedretes negres dues taules i uns graons, llums i fum efectistes, amb un paisatge sonor també ben pensat, però sense elements ni objectes explícits, ens expliquen aquesta història de revés com poden seguir pels sobretítols projectats, que orienten sobre la successió temporal dels fets.És molt suggerent una història recargolada que et fa pensar una mica per encaixar les peces i també et fa aprodundir en les reflexions que se'n deriven.Sens dubte seria una magnífica sèrie de Netflix o similar. 

Deia Borges que el verb ‘estimar’ no suporta l’imperatiu. Podria ser una premissa de ‘Demà’, nova peça de la dramaturga Helena Tornero que serveix per celebrar els deu anys de La Virgueria, liderada per Aleix Fauró i Isis Martín. Ho fan a la Beckett, sala que aquesta temporada els acull com a companyia resident. Un aniversari per fer balanç d’una dècada entaulant batalles per espais alternatius, aixecant projectes en un marc de crisi hostil. Un segell propi, un compromís crític que ara es projecta cap a un futur distòpic (o no) en el qual es proscriu la pobresa i s’imposen les relacions amoroses....LLEGEIX LA CRÍTICA SENCERA AL MITJÀ

¿Hi haurà amor en un futur que el present encara no pot imaginar? ¿Haurà vençut aleshores l'amor romàntic el seu pitjor enemic: l'antiamor antiromàntic? ¿Es pot ensenyar i reeducar el secret de l'amor? ¿Com s'ensinistren dos amants en l'inaccessible i difícil art de l'amor?L'obra «Demà», de la dramaturga Helena Tornero (Figueres, Alt Empordà, 1973) es fa aquestes preguntes i algunes més en un plantejament d'estructura narrativa circular que transcorre del final al principi per intentar reconèixer allò que ha passat i per intentar descobrir també els racons més amagats que en el moment present potser van passar per alt.Amb un plantejament que em fa la impressió que deixa més que intrigats els espectadors fins al punt que no hi troben les respostes, l'autora juga amb el gènere aparentment distòpic introduint en el joc amorós una parella de mestres d'amor d'un temps ideal on l'amor ja no servirà mai més per acumular errors i oferirà, a canvi, l'oportunitat de fer realitat tots els somnis desitjats.Per aconseguir aquest efecte, l'autora ha deixat la trama en mans de dues parelles: la del món real i la del món ideal. Mentre els primers són dues criatures que —con fan ells dos— fins i tot podrien sortir d'entre els espectadors, els altres dos brillen amb caracterització, vestuari i efectes de so i il·luminació com si fossin la imatge de dos “coachs” en evolució que no només teoritzen sobre allò que prediquen sinó que s'autoapliquen la teoria amb la pràctica.La companyia La Virgueria, amb deu anys de vida, resident de la Sala Beckett d'aquesta temporada, juga al risc escènic prescidint del rèdit de les convencions de taquilla amb un espectacle que a algú li pot semblar que li falta el cap i també li falten els peus, que és una manera afectuosa de dir “sense cap ni peus”, però que no evita que neguitegi els espectadors ni que només sigui perquè es preguntin què els ha volgut transmetre l'autora. Jo diria que més o menys això: inquietud i intriga. Si ho volen resoldre, per cert, sense que els costi ni un duro, poden destinar uns minuts a autopsicoanalitzar-se amb un qüestionari imprès de color de rosa —on l'amor s'hi posa!— sobre el seu grau i les seves qualitats d'amant. La companyia, suposo, no es fa responsable dels traumes que puguin causar segons quins resultats de l'autoanàlisi.Amb una resolució escenogràfica de tarimes escalonades molt austera i gairebé prescindible situades a l'espai central de la sala, reforçada per la il·luminació i el fons d'un espai imaginari darrere un cortinatge de tires blanques i un quadrat fluorescent a l'interior, els quatre intèrprets de «Demà» salven amb mèrits propis —atenció però a la dicció que s'escapa quan actuen més al fons de la sala— la situació que fa el cas tot i que els seus discursos no acabin de crear mai una trama convencional de plantejament, nus i desenllaç.La companyia La Virgueria —nom col·loquial manllevat que al·ludeix a una gran perfecció i delicadesa— ha optat per experimentar aquesta vegada amb l'amor i ha trobat en l'autora Helena Tornero la mestra de cerimònies idònia, mestra també d'altres peces teatrals prou reconegudes en les històries de les quals domina sovint el clima inquiet i enigmàtic. Tothom queda avisat. (...)