Demà és la darrera obra d’Helena Tornero, que ha dut a escena la companyia La Virgueria, capitanejada per Aleix Fauró. L’anterior peça de l’autora figuerenca fou Futur. La seva mirada, doncs, apunta cap a l’esdevenidor i això implica alhora esperança, crítica, qüestionaments i reflexió profunda.

Demà trena una història futurista (o no tant), que comença pel final i va enrere en cada episodi fins a tornar al punt de partença, on la mateixa escena, vist tot el recorregut, s’omple de sentit. Una mena de trencaclosques, ben explicat, que requereix que l’espectador tingui activada la neurona per anar lligant caps. És una distopia, aquest terme ara de moda, el contrari d’utopia, que és el futur ideal, és a dir, un futur xungo.

Helena Tornero planteja l’assumpte de l’amor, l’amor ideal, l’amor programat, en temps una mica marcians però no llunyans a les plataformes actuals d’internet per trobar parella o a les antigues agències matrimonials, tots dos casos plens de molts d’enganys. I també tracta de l’enamorar-se en aquest tram. La sinceritat, la consciència d’un mateix, les expectatives, l’espontaneïtat, el preu de voler encaixar, d’acomplir el que s’espera… Però cap al final de l’obra (el principi de la història) introdueix un dels altres assumptes que preocupen l’autora: els migrants, els desvalguts, els foragitats. Una qüestió molt actual per moltes bandes, només cal recordar les darreres lleis hongareses que condemnen els rodamons a la presó, primer els avisen, després els prenen les escasses pertinences i després els engarjolen. Sembla ficció però no ho és.

I com ho lliga tot això? Doncs ben lligat. No desvetllo res més.

En aquesta societat futura, una mena d’agència supersofisticada es dedica a formar parelles ideals. És a dir, més aviat es dedica a fornir a qui paga una morterada la persona que satisfarà totes les seves necessitats. Una mena de predicadors sectaris perfectament encarnats per Patrícia Bargalló i Marc Rius, que treuen del pou el xicot perfecte de passat incert (Guillem Gefael) per a la demandant mossa desencisada (Isis Martín). 

La posada en escena de La Virgueria, que enguany compleix 10 anys, és essencial i per tant, tal com està plantejada, per raons òbvies omet les indicacions de les acotacions del text original. No hi ha atrezzo, però s’entén tot. Amb el públic a tres bandes, sobre una superfície de pedretes negres dues taules i uns graons, llums i fum efectistes, amb un paisatge sonor també ben pensat, però sense elements ni objectes explícits, ens expliquen aquesta història de revés com poden seguir pels sobretítols projectats, que orienten sobre la successió temporal dels fets.

És molt suggerent una història recargolada que et fa pensar una mica per encaixar les peces i també et fa aprodundir en les reflexions que se’n deriven.

Sens dubte seria una magnífica sèrie de Netflix o similar.