Un dia qualsevol

Divertida comèdia, plena de tendresa, que esdevé un cant a la vida, precisament en el darrer tram, quan la vellesa veu arribar de prop a la mort. Un text sensible, que l´autor i director Oriol Tarrasón va escriure en homenatge als seus avis. Un text ben construït i ben definit en el seu tram final que esdevé una magnífica comèdia agredolça i un alè d´esperança dins l´inevitable tristor de la vellesa. Magnífics els tres intèrprets, tres grans veterans de l´escèna catalana, Imma Colomer (esplèndida Marta, millor dit Solange, com ella prefereix dir-se), Pep Ferrer (el rebel i àcid locutor de Radio Diàlisi) i Quimet Pla (el rondinaire, blanc de les bromes de l´exvigilant). Amb ells l´actriu Annabel Castan, que interpreta a la cuidadora i és una de les components de la companyia Las Antonietes, i un grup de veterans i entranyables actors i actrius amateurs que interpreten com a figuració els altres avis-avies de la residencia. Oriol Tarrasón també assumeix la direcció, en una producció de la Companyia Las Antonietes.  La historiaL´arribada d´una vital avia septuagenaria però encara força atractiva a la residencia Bon Repòs, significa un rebombori. La vida ensopida i avorrida, del cada dia, més o menys igual, que regeix el centre, rebé un sotrac i especialment per dos avis als que els hi fa bellugar tot, l´anima i el cos. L´un, ex vigilant de nit, rebel i indisciplinat que intenta tirar endavant Radio Diàlisi, una emissora dins de la residencia que acaba sent més depressiva que útil pels altres malalts. L´altre, un ex empresari pendent del seu fill i que no acaba d´acostumar-se a anar en cadira de rodes i rondina per tot. Des de l´arribada d´ella res és igual i els dos avis viuen una segona joventut, quasi adolescència, fins a l´emotiu final.El polifacètic Oriol Tarrason i tres històrics del teatre català.Oriol Tarrason forma part de la promoció de l´Institut del Teatre del 1994, i va iniciar-se dins de l´incansable pedrera que ha estat i és la Companyia La Trepa. Amb el temps ha anat creixent com a actor i com a dramaturg, director I productor. Ell és un dels fundadors de la destacada Companyia Les Antonietes, pels qui ha adaptat diversos clàssics com Molt soroll per res, Stockmann, Vània, Othello i Un tranvía anomenat desig. Però també ha escrit textos pròpis com El punxó siamés, Sota l´escorça, Somni americà i Finalment la fi. Se la pogut veure en numeroses series de televisió i també en diverses pel.lícules, amb papers destacats.Imma Colomer és una de les fundadores del Teatre Lliure, Quimet Pla és un dels fundadors de Comediants i Pep Ferrer ha treballat repetidament al Teatre Lliure i amb els principals directors i al cinema i a la televisió. Una actriu i dos actors sobradament coneguts i reconeguts que son historia viva del bo i millor de l´escèna catalana i que sempre és una delicia poder veure´ls actuar.Text, [email protected]

Juntament amb La Calòrica, Les Antonietes sigui, probablement, el grup teatral català de nova fornada que més ha consolidat una marca i un estil propi. Muntatges com Stockmann, Vània, Un tramvia anomenat desig o, més recentment, Othello, han establert una manera de fer esdevinguda crèdit per aquesta formació liderada per l’actor i director Oriol Tarrason i l’actriu Annabel Castan, entre d’altres. Per això sobta que la nova estació d’aquesta trajectòria sigui Un dia qualsevol, una comèdia molt acadèmica tant en el fons com en la forma i, en aquest sentit, molt disruptiva respecte al que els seguidors de la formació podrien esperar-ne. A Un dia qualsevol, Oriol Tarrason es demostra com un bon dramaturg, un bon coneixedor de la maquinària del gènere. I certament hi aborda temes interessants partint d’una circumstància molt present en la quotidianitat dels espectadors però, paradoxalment, molt poc explotada damunt les taules: què fa aquesta nostra societat, tant centrada en la joventut, amb la seva gent gran. L’autor situa l’acció a la Residència de Tercera Edat Bon Repòs, on hi arriba la Marta, una dona gran disposada a viure la vida intensament fins al darrer moment. La seva presència trasbalsarà les vides de l’Ernest i el Mateu i esdevindrà un contrapunt punyent a la jove Rosa, la responsable de la residència. Un dia qualsevol és una comèdia comme il faut, amb tocs d’elegància, prou ben dibuixada, però sense la profunditat de camp amb la qual Les Antonietes han abordat fins ara clàssics de Shakespeare, Ibsen o Willians. Més enllà del context, la peça tampoc acaba d’apostar del tot per cap de les trames que s’hi reflecteixen de forma que, sí, provoca certa hilaritat però no, no acaba ni d’emocionar ni d’obrar cap catarsi entre el respectable. Així les coses, els espectadors es rendeixen, això sí, a un argument entranyable, amb personatges entranyables interpretats per actors que, a més d’un molt bon saber fer, també són entranyables. Més enllà d’aquesta innegable peculiaritat temàtica i d’aquesta –perdó per la paraula— entranyabilitat, la proposta té un altre punt fort en la implicació d’extres que no són actors pròpiament però que apareixen en escena per donar vida a la residència en la que transcorre l’acció. Juntament amb la solidesa interpretativa d’Imma Colomer, Pep Ferrer, Quimet Pla i Anabel Castan, aquesta ‘invasió’ amateur és l’altra gran carta que juga Un dia qualsevol i probablement sigui l’únic aspecte en que Les Antonietes treuen el cap i es deixen veure. 

Abans de la irrupció de la Solange, el nom del centre –Residència Bon Repòs– era del tot adient, però potser no tant l’eslògan que l’acompanya: “on es tonifica tot el cos”, que només adquireix tot el sentit amb l’arribada d’aquesta dona decidida i animosa que acaba d’enviudar i no vol dependre de la seva filla. I és que la Solange és un belluguet encisador que capgira la vida dels seus companys, instal·lats fins ara en la rutina diària dels àpats, la migdiada, les manualitats, les capcinades davant el televisor... i el potet de les pastilles. Sense obviar alguns dels aspectes més durs i cruels de la vellesa –la solitud, la manca d’objectius, la minva de les facultats físiques i mentals, o la sovint difícil relació amb la família–, el muntatge de les Antonietes s’allunya de les seves propostes anteriors –generalment singulars adaptacions dels clàssics, tot i que aquest tampoc no és el primer text de creació que estrenen– per endinsar-se en la quotidianitat de l’eufemística “tercera edat”. Oriol Tarrasón fa un retrat agredolç, ple de tendresa –en certs moments divertidíssim i no exempt d’optimisme– d’aquesta realitat centrada en una residència un pèl utòpica, però amb trets reals i recognoscibles, on la Rosa –la cuidadora que també necessita ser cuidada a qui Annabel Castan dona vida i sentiments–, el Mateu i l’Ernest –dos companys d’habitació que maten les hores fent-se la guitza– i la Solange n’esdevenen els protagonistes principals. Cadascú es construeix una realitat a la seva mida –la Rosa s’arrapa a la feina; en Mateu, a la seva ràdio, i l’Ernest, a la hipotètica arribada del fill que el traurà d’allà–, tranquil·litzadora i sovint prou confortable, però tan fràgil que aviat serà esberlada per la nova resident, que els obliga a enfrontar-se als seus fantasmes. Pep Ferrer és un Mateu una mica milhomes que amaga les seves pors rere una fatxenderia irònica, mentre que Quimet Pla esdevé un Ernest perepunyetes i malcarat, amb tendència al pessimisme, però amb ànima “torera”. Captivats per l’empenta i l’encant de la Solange, les seves irrefrenables ganes de viure, d’il·lusionar-se i de viure noves experiències, ambdós personatges decidiran tirar pel dret i explorar nous horitzons. Molt ben acompanyats d’un grup d’actors i actrius aficionats que ajuden a donar-hi versemblança –una remarcable i feliç iniciativa–, Annabel Castan, el tàndem format per Pep Ferrer i Quimet Pla, i la fabulosa Imma Colomer broden, literalment, els seus papers. Un dia qualsevol no és només un muntatge que ens ho fa passar bé, sinó un d’aquells que després ens emportem a casa, perquè el seu transfons ens encara amb una realitat i una problemàtica individual i social no gaire ben resoltes sobre les quals cal reflexionar i, per descomptat, actuar.