La Oscilante

Pol Jiménez, format en dansa espanyola i flamenc, és un ballarí de les noves generacions que emergeixen en el panorama de la dansa del nostre país, i una de les seves virtuts està en no voler estancar-se en els esquemes establers, sinó que desitja anar més enllà per trobar formes i alternatives diferents de la manera d’expressar-se a través del moviment. Per dur a terme la seva inquietud d’endinsar-se en la recerca de nous codis, ha buscat la millor parella de ball, Juan Carlos Lérida, una personalitat en el món del flamenc que ha deixat empremta i ha mostrat la seva extrema personalitat, tant com coreògraf i intèrpret, en muntatges com la trilogia Los cuerpos del flamenco; la participació a Mol.leculari de Lipi Hernández, o el Garrotin que va ballar dins l’espectacle d’Olga Pericet, Pisadas, fin y principio de mujer  i que va deixar bocabadat al públic del Mercat de les Flors ara fa just un any. I això per citar només tres exemples. Pol Jiménez és l’autor de la idea original alhora que intèrpret de La Oscilante, un solo la direcció i coreografia del qual recau en el saber fer de Juan Carlos Lérida. Ambdós han elaborat  un muntatge sobri i suggestiu encaminat a trancar barreres i desdibuixar els rols ortodoxes flamencs assignats als homes i dones per, d’aquesta manera, expressar-se des d’una dansa agènere. De totes maneres, les referències a la dansa espanyola i al flamenc no estan absents. Des de  música espanyola com, Vida Breve de Falla, Córdoba d’Albéniz i Oriental de Granados, per citar-ne algunes, fins a les castanyoles i  botes de zapateado ens encaminen cap aquest univers tradicional i que Jiménez i Lérida saben dur al seu terreny i reinterpretar  de forma  convincent, si bé l’obra necessita algun petit reajustament en la seva part final perquè aquesta estigui a l’altura de la resta. Vestit amb una camiseta blanca i uns amplis pantalons, clara referència a la bata de cua flamenca,  Pol Jiménez s’entrega a un ball sobri i trencador si bé també pinzellat de formes d’ortodòxia flamenca. Una escultura a base de totxos,  possible referència a La Giralda, o potser sinònim de la figura d’un partenaire,  presideix l’espai escènic, això, abans de ser enderrocada pels cops de botes del ballarí. Signe de rebel.lia? L'encertat collage musical que ha fet Jaume Clotet i les suggerents llums de Lucas Tornero donen ambient a una peça de la qual s’aplaudeix allò que aporta la joventut de Pol Jiménez i la veterania de Juan Carlos Lérida. Una molt bona fusió.

Dos artistes de generacions diferents es reuneixen per tractar la qüestió dels gèneres: des del punt de vista del rols socials; i també des de la mirada a la diversitat en dansa.Pots llegir la crítica en el següent enllaç:http://escenadelamemoria.blogspot.com/2018/11/la-oscilante.html