Pol Jiménez, format en dansa espanyola i
flamenc, és un ballarí de les noves generacions que emergeixen en el panorama
de la dansa del nostre país, i una de les seves virtuts està en no voler
estancar-se en els esquemes establers, sinó que desitja anar més enllà per
trobar formes i alternatives diferents de la manera d’expressar-se a través del
moviment.

Per dur a terme la seva inquietud d’endinsar-se
en la recerca de nous codis, ha buscat la millor parella de ball, Juan Carlos Lérida, una personalitat en el món del
flamenc que ha deixat empremta i ha mostrat la seva extrema personalitat, tant
com coreògraf i intèrpret, en muntatges com la trilogia Los cuerpos del flamenco; la participació a Mol.leculari de Lipi Hernández, o el Garrotin que va ballar dins l’espectacle d’Olga Pericet, Pisadas, fin y principio de mujer  i que va deixar bocabadat al públic del Mercat
de les Flors ara fa just un any. I això per citar només tres exemples.

Pol Jiménez és l’autor de la idea original
alhora que intèrpret de La Oscilante,
un solo la direcció i coreografia del qual recau en el saber fer de Juan Carlos
Lérida. Ambdós han elaborat  un muntatge
sobri i suggestiu encaminat a trancar barreres i desdibuixar els rols ortodoxes
flamencs assignats als homes i dones per, d’aquesta manera, expressar-se des
d’una dansa agènere.

De totes maneres, les referències a la dansa
espanyola i al flamenc no estan absents. Des de  música espanyola com, Vida Breve de Falla, Córdoba d’Albéniz
i Oriental de Granados, per citar-ne
algunes, fins a les castanyoles i  botes
de zapateado ens encaminen cap aquest univers tradicional i que Jiménez i
Lérida saben dur al seu terreny i reinterpretar  de forma  convincent, si bé l’obra necessita algun petit
reajustament en la seva part final perquè aquesta estigui a l’altura de la
resta.

Vestit amb una camiseta blanca i uns amplis
pantalons, clara referència a la bata de cua flamenca,  Pol Jiménez s’entrega a un ball sobri i trencador
si bé també pinzellat de formes d’ortodòxia flamenca. Una escultura a base de
totxos,  possible referència a La Giralda,
o potser sinònim de la figura d’un partenaire,  presideix l’espai escènic, això, abans de ser
enderrocada pels cops de botes del ballarí. Signe de rebel.lia?

L’encertat collage musical que ha fet Jaume Clotet i les suggerents llums de Lucas Tornero donen
ambient a una peça de la qual s’aplaudeix allò que aporta la joventut de Pol
Jiménez i la veterania de Juan Carlos Lérida. Una molt bona fusió.