Nosotros no nos mataremos con pistolas

El flamant Premi Max a l’Autoría Revelación és un merescut reconeixement a un espectacle de temàtica gens còmode molt ben resolt. Nosotros no nos mataremos con pistolas (2013) és un retrat generacional dur i sincer d’uns joves a les portes d’una maduresa sense massa perspectives de futur. L’autor i director Víctor Sánchez Rodríguez ens presenta un grup de joves nascuts a la dècada dels 80 del segle passat. Cinc amics es retroben al seu poble mariner en un calorós 16 de juliol, diada de la processó de la Verge del Carme. La situació és típica i de llarga tradició dramatúrgica: reunió d’amics amb personatge absent. Una situació tòpica que Sánchez Rodríguez aconsegueix salvar a força de gastar una sinceritat ferotge que recorda la dramatúrgia dels britànics in-yer-face. Uns textos amb un llenguatge molt explícit, amb una marcada insistència  en el sexe i a les addiccions de tota mena, exposats amb un cru realisme. L’autor transita pel drama amb tints de tragèdia però aquest trànsit està solcat per moments de marcada comicitat. Això últim i la predilecció per l’ambient rural on perviu la tradició i la moral catòlica, l’apropa a l’obra de Martin McDonagh (La calavera de Connemara, 1997, La reina de la bellesa de Lennane, 1998), tot i que l’autor es declara deutor de l’obra de Mark Ravenhill (Unes polaroids explícites, 1999, Pool (no water), 2006). Sánchez Rodríguez ha sabut trobar el to just en la interpretació de l’elenc que ell mateix dirigeix. És gràcies a la força interpretativa que es defuig el tòpic i se’ns mostren uns personatges punyentment humans. Els personatges es van despullant a batzegades fins a mostrar la seva ànima nua, feble i tremolosa. Hom acaba comprenent que el desencís, les pràctiques addictives i la depressió son els símptomes més rellevants d’allò que el filòsof de moda Byung-Chul Han qualifica i descriu com La societat del cansament.

Vivimos en una sociedad de apariencia feliz. Nos empeñamos en responder una y otra vez que estamos bien, que la vida nos sonríe. Publicamos ficciones perfectas en nuestras redes sociales. Huimos de las llamadas malas vibraciones y consideramos la tristeza como un defecto que nos hace débiles. Esa es la sociedad que retrata Nosotros no nos mataremos con pistolas, una tragicomedia costumbrista contemporánea que le valió un Max a su autor y director Víctor Sánchez Rodríguez.Una cena de reencuentro entre viejos amigos treintañeros es el contexto en el que se desarrolla la trama. Pero el motor de la obra gira en torno al contraste. La modernidad frente a la tradición. La nostalgia frente al futuro incierto. La alegría del reencuentro contra la efeméride de un hecho trágico. Pero sobretodo, la diversidad de caracteres entre sus personajes. Los cinco actores, en escena prácticamente durante las dos horas de la función, mantienen un pulso continuo que les lleva a transitar por un compendio de intensas emociones. Los personajes se ríen, se enfadan, se insultan, se abrazan, se drogan, se besan y en definitiva dan rienda suelta a una amistad tan imperfecta como todas. Y pese a que cada personaje tiene su propia historia oculta, lo cierto es que ninguno ha conseguido esa utópica dicha que se les (nos) había vendido.La puesta en escena no utiliza el recurso del contraste tanto como podría, y se limita a una representación realista sin grandes extravagancias. Los propios personajes son los que nos abren y cierran la casa al principio y al final de la obra, invitándonos a adentrarnos en un trocito de su mundo, a ser voyeurs de su intimidad.El atractivo de la pieza de las compañías valencianas Wichita Co. y Tabula Rasa recae pues en la forma de interpelarnos. Vernos o no reflejados en los personajes. Pensar en si estamos o no de acuerdo con sus formas de vivir y actuar. Preguntarnos si han pasado una buena o una mala noche. Y cuestionarnos si buscar la felicidad resulta al final tan indispensable.