El
flamant Premi Max a l’Autoría Revelación és un merescut reconeixement a un
espectacle de temàtica gens còmode molt ben resolt. Nosotros no nos mataremos
con pistolas (2013) és un retrat generacional dur i sincer d’uns joves a les
portes d’una maduresa sense massa perspectives de futur. L’autor i director
Víctor Sánchez Rodríguez ens presenta un grup de joves nascuts a la dècada dels
80 del segle passat. Cinc amics es retroben al seu poble mariner en un calorós
16 de juliol, diada de la processó de la Verge del Carme. La situació és típica
i de llarga tradició dramatúrgica: reunió d’amics amb personatge absent. Una
situació tòpica que Sánchez Rodríguez aconsegueix salvar a força de gastar una
sinceritat ferotge que recorda la dramatúrgia dels britànics in-yer-face. Uns
textos amb un llenguatge molt explícit, amb una marcada insistència  en el sexe i a les addiccions de tota mena,
exposats amb un cru realisme. L’autor transita pel drama amb tints de tragèdia
però aquest trànsit està solcat per moments de marcada comicitat. Això últim i
la predilecció per l’ambient rural on perviu la tradició i la moral catòlica, l’apropa
a l’obra de Martin McDonagh (La calavera de Connemara, 1997, La reina de la
bellesa de Lennane, 1998), tot i que l’autor es declara deutor de l’obra de
Mark Ravenhill (Unes polaroids explícites, 1999, Pool (no water), 2006).
Sánchez Rodríguez ha sabut trobar el to just en la interpretació de l’elenc que
ell mateix dirigeix. És gràcies a la força interpretativa que es defuig el
tòpic i se’ns mostren uns personatges punyentment humans. Els personatges es
van despullant a batzegades fins a mostrar la seva ànima nua, feble i
tremolosa. Hom acaba comprenent que el desencís, les pràctiques addictives i la
depressió son els símptomes més rellevants d’allò que el filòsof de moda Byung-Chul Han
qualifica i descriu com La societat del cansament.