El bosque

Henry David Thoreau és un autor que cal rellegir. Ara més que mai. Perquè entén la complexitat del temps de manera antagònica a la que el trinxem ara. Ell era un revolucionari d’espardenya. Era el més beligerant al sistema sense haver d’oposar-si violentament. Simplement, l’obviava. Ara, comenta Pablo Gisbert, els amos són els que tenen capacitat de perdre el temps sense angúnies. Perquè són ells, els que el dominen, en realitat. Per això, Juan Navarro critica la mirada pejorativa sobre els Ni-Ni (ni estudien ni treballen), perquè ho fan conscientment. No volen estudiar; No volen treballar Estan en un moment vital de contemplació, de viure el present sense preocupar-se de l’ahir ni, sobretot, del demà. D'entrada, admet Gisbert, aquest és el punt de vista més radical que es pot plantejar a escena. Anar contra l’aprofitament del temps (de fet, el que fa el misteriós personatge Momo, al conte de Michael Ende), gaudint cada segon. El bosque ha estat un projecte titànic que, segurament, no ha tingut tota la repercussió que es mereixia. Potser ja està bé que sigui així. Que no tot s’hagi de rendibilitzar al 100% podria ser una altra de les màximes d’aquesta instal·lació en què, durant tres dies, han anat construint un bosc (o un cau de cabanes) amb les branques i els troncs que van aconseguir després de podar un camp privat. La invitació era a entrar-hi i perdre-s’hi, espaialment, però sobretot, temporalment. Per això, beneïen el jove que va quedar-se estirat al llit de branques durant una hora, sense que ningú li incités. El bosc és un ésser viu,en el que hi alternen col·lectius ben diferents de persones i situacions meteorològiques. Per això, en aquest bosc es podien sentir els caçadors, però també la boira matinal, les tempestes, els incendis i, fins i tot, puntualment, les raves il·legals. No sabem si Thoreau acceptaria el bosc com a lloc de gaudi perquè potser això impedia la calma dels altres. En tot cas, segur que beneiria aquesta capacitat de deixar passar el temps, pasmar-se, i després, si cal, prendre el vol de nou. Aquest plantejament instal·latiu coincideix prou amb l’arrencada de La Plaza de Conde de Torrefiel. El Colectivo Ameno també fa una invitació a seguir Thoreau caminant i pensant en veu alta, deixant consignes clares contra el capitalisme a Saunterer. Ernesto Collado també ha volgut reprimir sovint els posicionaments jeràrquics de la societat en pees com El disparador i jugant a fer de xaman a Si sabes lo que hay. La desobediència civil de Thoreau porta al Nueva Marinaleda, també de Collado. Aquesta petita revolució, metafòrica, de 72 hores de durada (després de tanta feina com els deuria sentir als joves destrossar-la? Va ser un joc? Els va ser dolorós haver sacrificat tant d’esforç? Segur que l’endemà no van sentir una certa recança de l’ahir?) obliga a replantejar estils de vida. Però, evidentment, no renuncia mai a viure amb plenitud. I, com aquests joves No-No (que diu Navarro) van idear un univers que molts van compartir. Des de la calma també es construeix convivència, tolerància, compromís i solidaritat. Que no és poc.