Udul

Des de la seva estrena al 2017, l'espectacle Udul continua atrapant al públic. Entrar a l'atapeïda iurta de Los Galindos és endinsar-se en un món nou on tot és possible.Marcel Escolano i Bet Garrell continuen en plena forma i ofereixen una coreografia accelerada i mil·limetrada de girs, piruetes, corredisses i pallassades de tota mena, provocant el riure i la sorpresa de grans i petits. La seva particular poètica juga entre l’absurd i l’inesperat, capgirant les expectatives del que sembla que hauria de passar. Els acompanyen a escena Sílvia Capell, que ens meravella amb la perxa xinesa o fent equilibris a sobre d’una bicicleta en moviment, i Sergio González, que posa en marxa les llums i el so. L’artesania i la màgia es cuida amb tots els detalls, amb l’ús de llums, ombres i objectes diversos manipulats pels mateixos artistes que transformen l’espai i narren sense paraules.

Fa una pila d’anys vaig topar-me sense voler amb un grup d’acròbates a Tarrèga es deien Els Galindos i em van captivar. Udul és la culminació d’un llarg camí ple d’encerts. Des dels seus inicis, els espectacles de la companyia han buscat un fil dramatúrgic on integrar les seves habilitats acrobàtiques en diferents disciplines. Udul participa d’una idea del circ que, sense abandonar la seva vocació popular, busca integrar altres arts de l’espectacle per remetre’ns a una idea d’espectacle total per a tots els públics. Dins la seva entranyable carpa -la Iurta, feta de lona i fusta- té lloc un espectacle de acròbates/pallassos (o viceversa) que s’acosta a les formes del vodevil: portes que s’obren i tanquen de forma sobtada i aparentment inoportuna, que amaguen i desvetllen per causar sorpresa i estranyament -aquí es tracta de cortines sonoritzades adequadament per composar una partitura de sorolls que adoben la comicitat. Embolics -a voltes força corporals-, preses i corredisses, les “inclemències” del temps que generen “tempestes”, moments d’encantadora tendresa i alguns morts massa vius... tot revestit d’humor blanc amb gotes de cítrics. Les relacions entre els personatges fluctuen entre els clàssics números de pallassos i el teatre de l’absurd. També hi ha temps d’establir notables complicitat amb el públic sorprès en adonar-se com pot ser d’efectiu el llenguatge gestual. Sense paraules es va teixint un espectacle en una concatenació d’acrobàcies de gran precisió tècnica, no tant pel desafiament de la llei de la gravetat com per la proximitat del públic que el contempla bocabadat. 

Los Galindos ha plantat la seva iurta, espai de fusta i lona que s’inspira en les llars dels nòmades mongols on actua des del 2011,  a la plaça Margarida Xirgu. Hi presenten "Udul" en ocasió del Grec, aquesta invenció que defineixen com  “crit llarg de veritats incontrolables”i,  que si ara us la perdeu, a final d’any tornarà a Barcelona en el marc de la programació del Mercat de les Flors. Guiats pels artistes, com si ens convidessin a casa seva, els espectadors anem seient al voltant d’aquesta petita pista que des de fora imaginàvem més gran. Arrenca l’espectacle amb l’humor d’un vodevil de cortines que s’obren i es tanquen,  amb la presència de l’absurditat de la vida quotidiana i certa estranyesa i imperfecció en les relacions humanes. Ni un sol mot, moviments una mica grotescos, efectes sonors que marquen perfectament el compàs i protagonisme d’una catifa que arribarà a ser un personatge més de l’espectacle.  Expressió màxima de grapa pallassa de Marcel Escolano que es posa als presents a la butxaca en un obrir i tancar d’ulls i rient del mort i de qui el vetlla. Ni la calor va arronsar el públic, més i més bocabadat a mesura que avança l’acció gràcies a l’aposta de la companyia, que ha evolucionat del risc a la precisió tot mantenint l’equilibri entre tècnica i sentiment. Cal afegir-hi també el magnetisme de l’espai i la distància curta. Aquest darrer element, la proximitat entre artistes i espectadors,  és la massa mare del pacte de confiança incondicional que s’estableix al llarg de l’hora d’espectacle.D’aquesta manera l’espectador  queda captivat per la velocitat que adquireix la bicicleta comandada per Benet Jofre, inici del número amb Anna Pascual fent acrobàcies que ens va emocionar profundament. Tampoc parpelleja ningú quan la mateixa Pascual es planta a un pam de nas en ple vol amb el pal xinès, o en el moment de trapezi  magnífic de Bet Garrell.Aclamació final unànime, sense diferències d’edat ni de condició. "Udul" ens ha captivat, divertit i deixat sense alè des del principi fins al final. No ho dubteu, cal aprofitar i gaudir d’aquesta joia allà on faci parada. 

Los Galindos tornen a construir un espai màgic dins de la seva iurta. Van provar aquesta emplaçament com una provatura de pista redïda a Maiurta i ha acabat sent marca de la casa. Ara, és Udul. Realitzen un joc abstracte, que aprofita tota la peripècia d'uns personatges que volen ser excelsos i tenen un notable aire de patètic. Viuen l'entusiasme com si fos el primer dia. L'equívoc de les aparicions i desaparicions pel darrere d'una banda dels espectadors recorda aquell Le sort du dedans dels Baró￳ d'Evel. Los Galindos, coincideixen amb la sensibilitat d'Escarlata Circus(CorRoc, Devoris causa...) o de Manolo Alcántara (Rudo). Hi ha un aire abstracte, un joc en el que l'espectador hi és sempre present. I, fins i tot pot ser part executora de l'acció￳. I l'acrobàcia de circ, ara pal xinès oscil·lant, ara trapezi que s'arrossega per terra, casa amb una dramatúrgia entre inquietant i cò￲mplice. El joc és constant però no resta l'esforç físic ni la màgia. Ara en silenci, (i microfonant la tarima circular i les cortines), ara amb una música suau, que propicia una postal estètica i que commou. De nou, un exercici practicat des de la intimitat, que no vol simplificar el seu missatge i que aconsegueix connectar amb el públic, al qual interpel·la constantment. L'obra és una preestrena i, molt probablement, pot retallar escenes de joc (que en una iurta caldejada costa de sguir) però ja té els números ben lligats (com el preciós de la bicicleta a dos en aquell petit espai) i l'ambient que tot ho embolcalla. Llarga vida a la iurta!