Katastrophe

Nunca he sufrido tanto por un osito de gominola. Toda la maldad humana concentrada en una comunidad de gominolas. Desde tragedias naturales, como terremotos, mareas negras, pasando por las propias tragedias perpetradas por la mentre humana, guerras i exterminios, todas las consecuencias que tiene ir poco a poco contaminando el planeta con vertidos de uno u otro calado.Con una estructura narrativa a modo de fábula, Katastrophe, introduce poco a poco al espectador en el horror. Al principio todo es tan dulce como lo son los mismos ositos de gominola, pero en la realidad el día a día convierten la simple existencia en más que una cuestión de supervivencia. Con algunos problemas técnicos en los primeros minutos, ya lo tiene eso de que el montaje base su efectividad en ella, una vez superados es la misma tecnología la que nos invade y nos sumerge en el horror con una imágenes, y sobre todo a golpe de una banda sonora, espeluznantes, que consiguen golpearnos corazón, alma y conciencia.El discurso narrativo y crítico se entremezclan. Quizás de las tres piezas es donde más se difumine la crítica, donde los hechos se exponen de una manera lo suficientemente cruda que no necesiten un paso más. 

El pack de tres espectacles, que provenen de propostes ja estrenades en els últims cinc anys i passejades per escenaris internacionals, ha servit perquè els espectadors que han vist ara les tres alhora hagin obtingut una mena de cronologia de la línia artística de la companyia. Els elements que s'utilitzen es repeteixen en cadascun dels tres espectacles, però els continguts van des del més poètic i fins i tot apte per a tots els públics de «Katastrophe», al més artesà i carregat de plaques de porexpan de «Brickman Brando Bubble Boom» fins al més cinematogràfic, documental i tecnològic de «A House in Asia».Vistos els tres muntatges, fa la impressió que la companyia Agrupación Señor Serrano té corda per temps i, sense que defugi els recursos que aplica en cadascun dels seus espectacles, una corda gairebé inesgotable perquè des de la destrucció apocalíptica de la civilització humana de «Katastrophe», a la bombolla immobiliària i la borratxera de les estafes hipotecàries més recents de «Brickman Brando Bubble Boom» o la reconstrucció de la mort de Bin Laden anys després de l'atemptat de l'11S i les Torres Bessones a «A House in Asia», la font d'arguments que proporcionen els manaies i capitostos del món no s'atura. (...)Espectacles breus, tots d'una hora, però intensos i suggerents, musicalment enriquidors, dependents sempre d'una il·luminació eficaç i d'una tecnologia que no es pengi mai —malgrat la tempesta exterior!—, i també espectacle crítics i carregats de denúncia social sota una aparent ingenuïtat que s'amaga darrere les maquetes i les peces en miniatura que converteixen la seva posada en escena en un seguit de propostes del tot inclassificables i gens etiquetables.

L'Agrupación Sr Serrano recupera aquests dies alguns muntatges al Teatre Lliure. És una gran oportunitat per cnèixer i reconèixer el treball d'una companyia discreta, que fa molts quilòmetres per mostrar el seu teatre de cinema en viu. És una performance en el que, gràcies a la càmera i a la seva mirada lúcida despullen les ralitats dle món. Sense ser massa pretenciosos, només compartint reflexions. I sempre advocant per una humanitat més conscient dels desastres que provoca i, com a mínm, que permet impassible. Aquest és el cas de Katastrophe (2011), el primer treball de la seva segona època creativa: van abandonar la interpretació i es van decantar per posar el treball audiovisual en directe en primer terme. En aquest espectacle, els protagonistes han passat a ser els óssets de gominola Haribo. Sempre sucumbeixen davant de les inclemencies naturals o dels homes. té el mateix valor una mort per una causa natural que per un atemptat? Aquesta és la pregunta...Per cert, una perla que ens va regalar Àlex Serrano l'altre dia.... Sabeu què vol dir Haribo? És el diminutiu de HAns RIegel von BOnn. Hans Riegel, de la ciutat de Bonn, va ser l'inventor d'aquest dolç més popular que els Ampelmännchen dels semàfors de Berlín (que s'estan imposant a tota Alemanya, mica en mica) que va crear als anys 20. L'empresa familiar, ràpidament multiplicaria beneficis i plantilla. Segons algunes acusacions, durant la II Guerra Mundial, la minva de personal es va substituir per presoners jueus. Des de l'empresa, sempre s'ha negat. Serrano també especula que aquell material, fert de cartílag animal i sucre va servir per alimentar les tropes nazis en les seves incursions a territoris enemics. Avui, Haribo és un amable osset que remet a uns artistes plantígrads que, cada any, feien acrobàcies en un circ nòmada, a Bonn. Per a l'Agrupación Sr. Serrano són la mateixa humanitat que sucumbeix davant d'una natura que els sobreviurà. Final feliç?