Claudia

La companyia La Conquesta del Pol Sud es caracteritza pel seu compromís social i, en els darrers temps, per un treball a consciència amb el teatre documental. La seva primera incursió en aquest gènere fou l’any 2014 amb Nadia, a partir del relat de vida —en primera persona— de l’afganesa Nadia Ghulam, que va sobreviure al règim dels talibans sota una identitat masculina. A Claudia, el seu segon documental escènic, el director Carles Fernández Giua i l’escenògraf i videoartista Eugenio Szwarcer segueixen indagant en qüestions d’identitat i memòria, ara amb el focus posat en l’última dictadura militar a l’Argentina (1976-1983). Compten amb un testimoni d’excepció, Claudia Victoria Poblete Hlaczik, a qui la vida li va fer un tomb a finals de l’any 1999, quan es va confirmar que era filla de desapareguts. El seu cas va contribuir de manera decisiva a la derogació de les lleis d’amnistia que garantien la impunitat dels militars argentins. Claudia, estrenada al CCCB i guardonada amb el Premi de la Crítica Serra d’Or 2016 de Teatre, es pot veure a la Sala Petita del TNC fins al 10 de desembre. És, com ho era Nadia, una proposta que combina diferents llenguatges. El material videogràfic, que il·lustra paisatges i apropa testimonis, se superposa a la paraula honesta i generosa de Claudia Poblete, i es compagina amb escenificacions mínimes. El dispositiu escenogràfic juga de nou amb el davant i el darrere, amb l’abans i l’ara. Hi ha una frontera canviant o mudable, conformada per cinc persianes juxtaposades que funcionen com a pantalles de projecció però que també esdevenen escletxes a través de les quals es pot mirar el passat, i portes per on accedir a diferents estances de la memòria. Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer, en presentar-se davant el públic, incideixen en els orígens mixtos de les seves respectives genealogies. Ens fan adonar que darrere els gentilicis, tan aparentment precisos, sumaris i comprensibles, també s’amaguen històries de guerra i d’exili. I que res no és fàcil quan es parla d’identitat. Es demanen què és el poder, i en què consisteix la Història. A partir de preguntes directes i aparentment senzilles, configuren un marc interpretatiu per a la seva investigació. En pantalla, dues línies, l’una blava i l’altra vermella, tracen figures icòniques —l’estàtua de la Llibertat, l’Oncle Sam, la falç i el martell, el Che Guevara, etc.— del que va ser la lluita entre les dues visions del món, el capitalisme i el comunisme, durant la Guerra Freda. Rere la primera persiana veiem, velada pels llistons, Claudia Poblete. Una càmera la grava mentre fa patchwork asseguda a una màquina de cosir —“Armar pedacitos es algo que yo hago durante toda la vida”—, i es projecta un primer pla del seu rostre. El documental escènic s’estructura en dues parts, “Mercedes” —la seva primera identitat— i “Claudia” —la identitat robada—. “Guada” —a partir del nom de la seva primera filla— funciona com a breu coda o colofó. Ja en primer terme, Claudia narra —en tercera persona i, per tant, amb certes prevencions i una buscada distància emocional— la seva vida com a Mercedes Landa al barri de Belgrano, amb una mare submisa i un pare militar que propugnava i servia la previsible tríada “Déu, pàtria i família”. Tot i que a la casa on vivia predominava un ambient lluminós i obert, ella sentia una mena d’opressió —sona l’ominós tic tac del rellotge—. De petita, li feia molta por el quadre d’un indi que tenien al passadís: li semblava que la seva mirada amenaçadora la seguia per tota la casa. Està molt ben creada la sensació que existia una cara més fosca de la realitat que a Mercedes li passava per alt. I és que va créixer en un entorn molt controlat: els seus pares manipulaven i filtraven tota la informació que li arribava, fins i tot les pel·lícules que veia i els llibres que podia llegir. Després Claudia abandona l’artifici de la tercera persona narrativa per assumir el relat com a propi. Ens explica que als vint-i-un anys, després de rebre una citació judicial, va fer-se unes proves d’ADN que li permetrien conèixer la seva autèntica filiació i demostrar que era víctima d’un delicte de substitució d’identitat. Gràcies als arxius de les Abuelas de Plaza de Mayo es va saber que l’havien separat dels seus pares biològics quan només tenia vuit mesos per lliurar-la a una família afecta al règim. Es projecta una foto on apareix ella, un nadó, amb els seus pares biològics, José Liborio Poblete Roa i Marta Gertrudis Hlaczik. Al voltant d’aquesta foto, Claudia va construint una història. Es rescata, doncs, una imatge perduda que suggereix tornar a començar a partir d’una nova consciència del present.Les fotos, les anècdotes, les aficions, allò que guarda com a record del que ha estat i que la configura, són fonamentals per entendre la fractura identitària de Claudia Poblete; també la gravació en què Buscarita Roa, la seva àvia, parla de la recerca que ella i les Abuelas de Plaza de Mayo van sostenir durant més de vint anys. Però, més enllà de la peripècia biogràfica, s’inclouen apunts i materials documentals que ens apropen a la història recent de l’Argentina —l’Alianza Anticomunista Argentina, el Plan Cóndor—. Hi ha una voluntat d’ampliar el focus i per això Eugenio Szwarcer ens parla de l’Escola de Mecànica de l’Armada, l’ESMA, que durant la dictadura militar va funcionar com a centre de detenció, tortura i extermini —impossible no pensar en Juan Diego Botto i el seu “Turquito”, memorable i colpidor monòleg d’Un trozo invisible de este mundo (2012)—; Claudia Poblete, al seu torn, es referirà a l’Olimpo, el centre clandestí de detenció on van torturar els seus pares. També s’intercalen gravacions fetes durant el viatge de Fernández Giua i Szwarcer a la província de Tucumán, en especial al poble de Santa Lucía, on es va instal·lar, durant el tercer peronisme, una base militar amb tres mil soldats per reprimir la guerrilla, i es va crear la primera presó militar clandestina. La cinta de Moebius, que sembla que tingui dos costats però en té un de sol, esdevé una eloqüent metàfora de la condició de Claudia Poblete: durant molt de temps han conviscut en ella dues persones, però finalment comprèn que és una de sola. Un altre procediment que incideix en aquesta dolorosa escissió són les gravacions en què apareix desdoblada en àngel i dimoni —l’una defensa els militars; l’altra, els revoltats—; potser cal veure-hi una velada denúncia de la “teoría de los dos demonios”, aquella versió oficial que durant molt de temps va equiparar —com si fos possible buscar una simetria justificadora— la violència del terrorisme d’Estat amb les accions d’organitzacions guerrilleres com Montoneros i Ejército Revolucionario del Pueblo (ERP).Cal destacar el gran treball dramatúrgic de disseminació i represa de motius. En aquest sentit, un dels moments culminants és quan Claudia rememora el viatge que va fer a Misiones l’any 2008, després d’haver llegit sobre els indis guaranís i els seus nens robats, que eren part del botí de guerra. Davant les majestuoses cascades de l’Iguaçú —els vídeos de Szwarcer ens hi traslladen— va sentir un “estruendo en las vísceras” i va comprendre, tot d’una, que ella i l’indi del quadre sempre havien estat al mateix bàndol. I així com les cascades —i el soroll ensordidor que fa l’aigua en precipitar-se— ens remeten a la potència de la natura i esdevenen metàfora de l’imparable curs de la vida, l’observatori astronòmic del Pla de Chajnantor, un paisatge d’aparença lunar al desert d’Atacama, materialitza l’escapisme adolescent —Claudia era aficionada als llibres de ciència-ficció— transmutat en utopia. És increïble el que aconsegueixen els de la Conquesta del Pol Sud amb les seves creacions. Preval, sobretot, el tractament profundament respectuós que es fa d’una història personal tan dolorosa, i la manera com aquesta es converteix en una narració ben estructurada, tan farcida de reflexions i troballes estilístiques com desproveïda d’estridències. El format íntim, en aliança amb el rigor i l’honestedat, destil·la i condensa una emoció genuïna al servei de la veritat. És un autèntic privilegi poder gaudir d’aquest relat únic i valent amb què Claudia Poblete construeix i reafirma la seva identitat, incardinant-la en la Història. D’altra banda, té tot el sentit del món que Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer l’acompanyin en escena, perquè, a banda d’interactuar-hi i de contrapuntejar el discurs d’ella amb dades i consideracions diverses, aporten la mirada externa que requereix el format documental. Ser-hi els permet, a més, reflexionar sobre la gestió de la memòria històrica i evidenciar fins a quin punt a Espanya s’està perdent l’oportunitat de revisar el passat. Crítica publicada a Núvol el 28 de novembre de 2017

La companyia La Conquesta del Pol Sud —nascuda amb un espectacle amb aquest mateix títol— va continuar amb el relat verídic de «Nadia», del 2014, la jove afganesa Nadia Ghulam que es va fer passar per noi per sobreviure en l'estat de terror del règim dels talibans i poder ajudar la seva família. Era la mateixa Nadia la que ho explicava als espectadors. Amb «Claudia», estrenat el Grec del 2016 al CCCB i en gira permanent des d'aleshores, la companyia repeteix experiència. Aquesta vegada, amb un testimoni d'una altra atrocitat de l'era contemporània —la de la nostra civilització—, els nens robats arran de la Dictadura de l'Argentina del 1976 al 1983. És a dir, com aquell qui diu, fa quatre dies.Claudia Poblete, com ja va passar amb Nadia, és també qui protagonitza en persona el relat autobiogràfic. Els altres dos creadors de l'espectacle li fan costat, més discretament del que feien a Nadia, dedicant-se més aviat a crear l'ambientació escènica i l'audiovisual —en el qual ells també estan implicats com a investigadors sobre el terreny— que situa els espectadors que quaranta anys enrere encara no eren en aquest món.La casualitat ha fet que el dia de la meva funció coincidís amb el veredicte d'un dels judicis que a l'Argentina tenen lloc des de fa cinc anys contra els militars que van ser els botxins dels anomenats «Vols de la mort». És a dir, aquells que servien per defenestrar els cossos —ja morts o encara vius i drogats!— al Río de Plata, dels dissidents o malanomenats terroristes de la Dictadura, prèviament torturats. D'aquelles joves mares embarassades van néixer centenars de criatures —es calcula que unes 500 de llarg— donades després a pares militars o addictes al règim. La tensió, doncs, crec que es respirava en l'ambient més que en cap altra funció. El veredicte havia condemnat feia unes hores a cadena perpètua, entre altres, el capità de l'ESMA, l'Escola Mecànica de l'Armada de Buenos Aires, l'anomenat «Àngel de la mort». Les àvies de la Plaza de Mayo —ara ja més àvies que quan van començar la seva protesta— tenien la seva compensació moral.«Claudia» tracta d'això. De la barbàrie de la condició humana. I ho fa a través de la veu d'aquesta filla —nena robada— que va néixer l'any 1978 a Buenos Aires i que fins als 22 anys no va descobrir —sense que mai n'hagués tingut sospites— quina era la seva autèntica identitat després d'haver crescut com a «filla» d'un militar de la Dictadura d'alta graduació. ¿Algú es pot posar en la pell d'una adolescent que descobreix que aquell que considerava el seu pare va ser en realitat un dels botxins dels quals es contaven disbarats?Claudia ho explica amb naturalitat, gairebé com si parlés d'una persona aliena a ella mateixa. La força del teatre té aquesta capacitat terapèutica. I ho fa començant el relat davant d'una màquina de cosir perquè, ni que la seva carrera professional és la d'enginyeria de sistemes universitaris, la seva afecció és el patxword, el fer de retalls la reconstrucció de la seva història. Una metàfora poètica que el muntatge ja no abandona durant vuitanta minuts i que es complementa amb moments escènics de la vida d'infància de Claudia, de la seva adolescència a l'institut, dels seus primers debats polítics entre joves, de la seva relació amb els pares «il·legalment adoptius» i de la seva descoberta final.«Claudia» com «Nadia» son espectacles que es mouen entre el teatre-document i el teatre-testimoni. Parteixen de la realitat que envolta les generacions actuals i, amb l'alambí de la dramatúrgia, converteixen en presumpta ficció allò que han patit en pròpia pell centenars de persones. (...)

Un altre muntatge per emmarcar amb un testimoni real en escena. 'Claudia' és la segona peça d'una trilogia de teatre documental de la companyia La Conquesta del Pol Sud centrada en la dona i el tema de la identitat. L'impacte de la història que explica de viva veu en escena Claudia Victòria Poblete Hlazic, una enginyera de sistemes de 39 anys que viu a Buenos Aires, emociona a la Sala Petita del TNC. La protagonista del muntatge va descobrir, als 22 anys, que era filla de desapareguts i que havia viscut una existència de mentida en el si de la família d'un tinent coronel de la dictadura al costat d'uns pares que no eren els seus.La revelació del cas d'aquesta jove va suposar el principi de la fi de la impunitat dels comandants militars al seu país. La mateixa Claudia ha participat, a més de com a intèrpret, en el procés de creació d'aquest espectacle, amb el director Carles Fernández Giua i l'escenògraf i videocreador Eugenio Szwarcer, que van realitzar un treball d'investigació periodística sobre el territori dels fets. La companyia ja va utilitzar aquest llenguatge amb el seu anterior muntatge 'Nadia', una obra centrada en la figura d'una jove afganesa que durant 10 anys va simular ser un noi per sobreviure en el règim dels talibans.Fernández Giua i Szwarzer introdueixen el tema en un marc en el qual Poblete Hlaczick anirà desgranant la seva experiència i com aquesta afecta la individualitat del personatge i al entorn social en que viu. En el muntatge s'utilitzen les imatges de vídeo com escenografia, suport documental i recurs poètic. Seqüències del centre de tortura de l'Escola Mecànica de l'Armada, de Videla i altres generals, de les mares de la Plaça de Maig o espectaculars paisatges com les cascades d'Iguazú o els llacs de Bariloche són elements envoltants del relat. En ell, Claudia interpel·la els espectadors sobre el sentit de paraules com revolució, memòria i educació."Vivia una vida desdibuixada, sense emocions", recorda la protagonista. Rememora quan anava a l'escola i els altres nens confonien als seus pares ficticis amb els seus avis. En el seu fragmentat monòleg, exposat amb gran intensitat emocional, no estalvia detalls de la seva rígida educació i de com el seu pare la marginava tant a ella com a la seva 'mare' de tota vida social a casa, on ell es reunia amb els amics "per parlar dels seus (¿terribles?) coses" en el context d'una societat en què o eres dels seus o et qualificaven de potencial terrorista.En el desenvolupament anímic en escena no interessa tant la perfecció de la dicció com la indubtable empatia que crea amb un públic que assisteix atònit a les seves revelacions. Fernández Giua ha regulat bé els temps narratius per evitar tot indici de lectura dramatitzada. "Res va tornar a ser el mateix des que va sorgir la veritat d'una família que m'havia buscat i esperat tant de temps. A poc a poc es van anar guarint les velles inseguretats i es va omplir d'amor aquest lloc que havia quedat buit", relata la noia, al·ludint al dolor íntim i profund de tot un procés que l'ha portat a recuperar la identitat. Un impactant document.

Bastir un espectacle a partir de fragments de realitat pot arribar a convertir-se en una trampa creativa. Si, a més, la proposta opta per convidar els mateixos protagonistes a pujar a escena, el perill de resultar tendenciós creix considerablement. La companyia La Conquesta del Pol Sud té molt presents tots els paranys que amaga el teatre document, i els conjura a través de pinzellades contextuals, reflexions creuades i anivellades dosis de poesia.Carles Fernández Giua i EugenioSzwarcer ja van fer el ple amb el seu anterior espectacle, 'Nadia', la història d'una nena afganesa que es feia passar pel seu germà mort per sobreviure en l'opressiu context del règim talibà. Ara, el seu nou muntatge 'Claudia' ens transporta a l'Argentina, un país que mira de reconfigurar la seva identitat, que s'enfronta al trauma dels desapareguts en la terrible repressió que va seguir al cop d'estat del 1976.Les consideracions sobre la memòria històrica se solidifiquen al voltant del testimoni de Claudia Victoria Poblete Hlaczik, una enginyera de sistemes de Buenos Aires que amb 22 anys descobreix que la seva vida és una farsa, que la família de militars on ha crescut no és la seva, que realment és filla d'una parella torturada i assassinada a un centre de detenció. Estem davant, doncs, de la narració d'un cas de nadó robat explicat per boca de la seva protagonista, un cas mediàtic que en el seu moment, 2001, va suposar el final de la impunitat judicial dels militars responsables de les desaparicions.Un testimoni ja d'entrada tan potent implica la identificació automàtica amb la protagonista, un grau de segrest emocional del públic del qual la proposta, per sort, no abusa més del necessari. Tampoc no s'entra en la crueltat, ni en l'ànim de revenja, aquí el distanciament és tan útil com la intenció. La dimensió humana del personatge creix encara més a partir d'afegir motius personals, fotografies, anècdotes de la infància o la incorporació de la seva afició per la ciència-ficció, factor aquest últim que es barrejarà amb les intencions metafilosòfiques de la peça fins a portar-la a frec de la deriva.Per sort, la narració central torna a la part final per ancorar el sentit global, un testimoni oral que al llarg del muntatge es complementa amb fragments documentals enregistrats i un subtil joc d'objectes que ajuden a fer avançar la història. La teatralització de certes escenes és subtil, just per subratllar la força del que s'explica. Que Claudia no sigui actriu professional es compensa des de l'honestedat i gràcies a l'alt grau de detallisme fixat per part de direcció, que fuig en tot moment de sobreactuacions i llàgrima fàcil. Una proposta, en definitiva, sobre les coincidències entre identitat personal i social que aconsegueix entrar de ple entre les fites del teatre realitat fet a casa nostra. Llarga vida a 'Claudia'!