La companyia La
Conquesta del Pol Sud torna a confegir un espectacle de denúncia política de
primera magnitud. Encara recordem el vívid testimoni de l’afganesa Nàdia, que
va sobreviure al règim talibà emmascarada de noi. Ara li toca el torn a
l’argentina Claudia que va viure sota el nom de Merceditas durant 21 anys en el
si d’una família militar d’alta graduació, amb una educació conservadora i uns
plantejaments vitals a les antípodes de la seva família real. Només la
perseverança indòmita de la seva àvia (una de les ‘Madres de Mayo’) aconsegueix
retornar-la a la seva identitat perduda, amb tot l’esquinçament interior i el
radical tomb que li fa la vida, una peripècia del tot comparable amb
l’anagnòrisi clàssica de la tragèdia. De sobte la noia benpensant, uniformada
en un col·legi de monges, universitària a l’Institut Tecnològic Militar, que ha
sentit parlar vagament de la dictadura, però que ha crescut pensant que la
militarada va permetre el benestar contra els subversius que suposadament hi
atemptaven, ha d’acarar-se a la crua realitat d’uns pares biològics dels quals
va ser arrencada als pocs mesos de vida, i als quals van torturar fins
l’extinció els companys d’armes del qui creia son pare. Una doble i profunda
esquerda entre les afeccions teixides amb els qui li van robar la veritable
identitat i el trasbals inquietant envers els qui li la retornen. Només quan,
més endavant, ella mateixa té una filla, aconsegueix estroncar l’hemorràgia
interna i assumir que tan sols la veritat fa lliure. Tota la informació ha
estat analitzada, mesurada i engalzada en un crescendo d’indiscutible agilitat i esponjosa construcció dramàtica.
El testimoni directe de Claudia que en primera persona ens conta la seva pròpia
i impactant experiència, s’acompanya d’un minuciós relat audiovisual filmat in
situ per Eugenio Szwarcer, que també signa la sòbria i eficaç escenografia, tot
plegat amb la intervenció constant del director de l’espectacle, Carles
Fernàndez Giua, que fa de didascàlia sobre l’escenari. Argentina ha fet net amb
el seu passat tèrbol, i la seva justícia, actuant d’acord amb les lleis
internacionals i els drets humans, ha anat fins al final, ben al contrari dels
seus antics colonitzadors, tocats encara pels fogots imperialistes més
extemporanis, amb un poder judicial que manté l’única tradició jurídica
practicada adés i ara: la inquisició, amb les precedents delacions, arbitrarietats,
tortures psicològiques, xantatges emocionals i altres abusos que se situen a
les antípodes del bé social. Ja només falten els autos de fe, amb
fogueres i cucurulles. Gràcies Claudia pel teu testimoni esfereïdor i
clarificador, per la teva impecable lliçó de vida; gràcies Argentina per
permetre-la i per defensar els màrtirs de l’oprobi dels seus escorxadors. ¿Quan
podrà fer-se una cosa semblant a l’esparracada pell de brau on segueixen sense
identificar milers de morts en fosses comunes, assassinats per la barbàrie franquista,
milers de nens robats als seus legítims progenitors gràcies als oficis espuris
de monges i metges del règim; on es culpabilitza les víctimes dels delictes
comesos pels botxins; on la informació és tergiversada fins a extrems
estratosfèrics? Només la veritat ens farà lliures!