Rhumia

S'adrecen a tots els públics, però és evident que l'etiqueta «pallasso» arrossega criatures. El dia de la meva funció ocupaven gairebé el 50% de l'aforament complet. Feliços com uns gínjols. Prova superada, doncs. Sessió de tarda. Cap de setmana. Ambient nadalenc. Els pallassos de Rhum & Cia. les deixen anar amb la sàvia intel·ligència que els petits no es mamen el dit. I per tant, els esquetxos més picarescos per als adults són observats amb seriositat pels preadolescents que fan veure que no els acaben de pescar. Quan es va en família, convé nedar i guardar la roba.(...)Són una troupe peculiar, de rostre humà, que vénen de treballar a la pista en fila índia, carregats de maletes, i que és a casa on treuen el seu jo més personal, sobretot des que han de conviure amb el músic de carrer que vivia d'okupa, sense deixar mai del tot la seva vena clownesca.En una pista domèstica hi ha l'estufa de llenya, el vàter amb una regadora de vella cisterna, un desembussador que fa de micròfon i alguns utensilis d'anar per casa. Amb tot això i els instruments musicals, els cinc pallassos juguen a bombers amb mànegues incloses, a llençar aigua sense ofegar ningú, a cantar flamenc amb el vestir de farbalans, a fer de grup de gòspel amb xil·laba morada, a jugar a estimar —amb la participació dels espectadors en una comunió col·lectiva que posa a prova els més atrevits— a fer el gallina, a enganyar l'un i l'altre amb el número del misto i el revòlver, amb l'escena de la declaració d'amor del Martines a una espectadora, o amb l'impasse d'orquestra amb l'ajut d'uns quants espectadors a l'estil Pascal Comelade, sempre tot amb els equívocs lingüístics, els jocs de paraules i la barreja trilingüe en català col·loquial, espanyol macarrònic i el que ells anomenen «montinià».La incorporació de l'argentí Mauro Paganini ha fet que el número sorpresa del polissó que porta amagat a la caixa de fusta musical tingui vida pròpia, un titella que, per mitjà de la ventriloquia, descobreix alguns dels secrets del músic de carrer acollit a can Rhümia, sense que els altres en sàpiguen tant com acaben sabent els espectadors.L'objectiu del pallasso és encomanar el riure. Tots cinc ho aconsegueixen seriosament des del primer moment sense defugir una línia teatral amb suport musical que la troupe de Rhum & Cia. i el director Martí Torras Mayneris han desplegat per demostrar que els pallassos encara tenen corda per temps i, si no hi ha carpes, sempre hi haurà alguna pista escènica que els aculli. (...)

S'adrecen a tots els públics, però és evident que l'etiqueta «pallasso» arrossega criatures. El dia de la meva funció ocupaven gairebé el 50% de l'aforament complet. Feliços com uns gínjols. Prova superada, doncs. Sessió de tarda. Cap de setmana. Ambient nadalenc. Els pallassos de Rhum & Cia. les deixen anar amb la sàvia intel·ligència que els petits no es mamen el dit. I per tant, els esquetxos més picarescos per als adults són observats amb seriositat pels preadolescents que fan veure que no els acaben de pescar. Quan es va en família, convé nedar i guardar la roba.(...)Són una troupe peculiar, de rostre humà, que vénen de treballar a la pista en fila índia, carregats de maletes, i que és a casa on treuen el seu jo més personal, sobretot des que han de conviure amb el músic de carrer que vivia d'okupa, sense deixar mai del tot la seva vena clownesca.En una pista domèstica hi ha l'estufa de llenya, el vàter amb una regadora de vella cisterna, un desembussador que fa de micròfon i alguns utensilis d'anar per casa. Amb tot això i els instruments musicals, els cinc pallassos juguen a bombers amb mànegues incloses, a llençar aigua sense ofegar ningú, a cantar flamenc amb el vestir de farbalans, a fer de grup de gòspel amb xil·laba morada, a jugar a estimar —amb la participació dels espectadors en una comunió col·lectiva que posa a prova els més atrevits— a fer el gallina, a enganyar l'un i l'altre amb el número del misto i el revòlver, amb l'escena de la declaració d'amor del Martines a una espectadora, o amb l'impasse d'orquestra amb l'ajut d'uns quants espectadors a l'estil Pascal Comelade, sempre tot amb els equívocs lingüístics, els jocs de paraules i la barreja trilingüe en català col·loquial, espanyol macarrònic i el que ells anomenen «montinià».La incorporació de l'argentí Mauro Paganini ha fet que el número sorpresa del polissó que porta amagat a la caixa de fusta musical tingui vida pròpia, un titella que, per mitjà de la ventriloquia, descobreix alguns dels secrets del músic de carrer acollit a can Rhümia, sense que els altres en sàpiguen tant com acaben sabent els espectadors.L'objectiu del pallasso és encomanar el riure. Tots cinc ho aconsegueixen seriosament des del primer moment sense defugir una línia teatral amb suport musical que la troupe de Rhum & Cia. i el director Martí Torras Mayneris han desplegat per demostrar que els pallassos encara tenen corda per temps i, si no hi ha carpes, sempre hi haurà alguna pista escènica que els aculli. (...)

Rhumia és el resultat de donar una volta a aquell Rhum fet amb un cop de ràbia i molta tendresa. Si en aquella primera peça, hi havia molt present el record de Monti, ara, queda tot més difuminat. Si abans hi havia la presència a la pista, ara també hi és però té un aire molt més casolà, d'estar pes casa, amb el vàter, l'estufa de llenya i el  tocata. Hi ha els gags de sempre (com la cantant de Charlie Rvel amb uns pits que fan males passades) però transformats. Per exemple, ara no és una diva si no una cantaora rapada (una cantant calba?!) que, per cert en comptes de micròfon gasta un desembossador clàssic. Martí Torras va construir a Paradís, de las Divinas, un espai  en què els personatges (i el públic) es trobava al darrere de les cortines. No és ben bé el cas, però té un cert aire de confidència, on es canvien batins per jaquetes. La música és la columna vertebral de la peça, certament. Pepino segueix sense parlar gaire. Però no li cal. Com aquell expressiu germà Marx... L'entrada de Mauro Paganini encara es nota amb massa fissures. Hi ha un buit notable en la manera d'entendre el clown i la connexió dels pallassos amb aquest músic, vingut de l'Argentina i que dissimula per por aque el tornin a abandonar de músic de carrer. Sins de la seva guitarra té un secret que, probablement, tindria més joc si compartís escena (ni que sigui sense adonar-se'n) amb altres pallassos. Pletòric és el número de gòspel o el de flamenc que deiem abans. Aconsegueixen connectar des del minut zero i divertir i treure les cabòries. I ja està . Que no és poc. La tendresa la serveixen molt pautada, gelosos o vergonyosos d'ensenyar massa la seva ànima (i això que el públic arriba fins a poder estirar la cadena de vàter de casa seva!).