Sapiens Zoo

Diu Quim Giron que potser s'ha posat una mica tortuós en aquest espectacle. I en deu ser molt conscient. Un gran embut que evoca un rellotge de sol i l'aparició de la companyia, amb gest nítidament primitiu, són el preludi d'una repàs sever per la història del desastre. Aquesta és una de les primeres imatges visuals que regala Sapiens Zoo: una obra amb una atmosfera extremadament cuidada. Com si es tractés d'un antre nocturn, amb la Dj d'electrònica Marcelle punxant en directe, i amb una llum apaivagada des de l'instant en què el públic entra a la sala. Una cosa així com un cabaret desenfrenat. I en aquest escenari, tot d'estranys personatges: l'acròbata, la noia que es penja dels cabells, el que fa verticals, la trapezista, una tècnica que balla amb un focus encès i el maquinista amb una destral a la mà. Circ i teatre representats sense solució de continuïtat, dues cares de la mateixa constel·lació: en el ball del temps, els humans que se n'han fet amos, hem estat incapaços de desempallegar-nos del costat salvatge. Així ho retraten aquest eclèctic equip d'artistes i poca cosa més es pot fer que rubricar la pertinència de la reflexió. Malgrat l'encert temàtic, l'estructura absorbeix amb alguna dificultat aquell tremendisme i el deambular de personatges a la deriva en què ens hem convertit tots plegats i que la companyia intenta portar sobre l'escenari. Semblen episodis inconnexos, figures performatives que despleguen cadascú la seva tècnica, que ensenyen sobre l'escenari una cara diversa de l'estranyesa, però que són individuació. En el sentit més filosòfic, i des de l'argumentari de l'obra en coherència total amb el missatge, però que en el context d'un espectacle no faciliten la connexió dramatúrgica. Tots ells són intèrprets implicats: Quim Giron, Ingrid Esperanza, Joana Serra, Benet Jofre, Leire Mesa. En l'estrena al Mercat de les Flors amb algun problema de precisió, però res que no solucioni un entrenament més intensiu. El problema és més aviat de fil conductor. Perquè la resta ja ho tenen: sobretot la capacitat d'abordar una qüestió difícil i compromesa com aquesta que presenten. I molt especialment per generar imatges visuals de gran calat, com és la dels minuts finals.

Si se’m permet l’autocita, començaré remetent-me a la meva “recomanacció” del 21 d’abril (http://recomana.cat/RECACCIONSA.ASP?ACCIO=150). L’acabava dient que Sapiens Zoo “és un espectacle que potser algú pot trobar extravagant, però que conté múltiples lectures i ni una gota de banalitat”. No me’n desdic: de lectures en té moltes. Possiblement, tantes com espectadors, amb els respectius bagatges i estats d’ànim. És també cert que Sapiens Zoo no conté ni una gota de banalitat –que no vol dir exactament que tot el que conté aquest espectacle sigui substància. Pel que fa a la possible extravagància formal, no crec que l’espectador d’una certa edat o amb un cert recorregut hi pugui trobar més dosis d’extravagància (o heterodòxia) que les dels happenings i performances dels 60 i 70 del segle passat o, més ençà, de les propostes de La Fura dels Baus. En l’aspecte formal, la diferència més notable amb aquests referents potser seria que a Sapiens Zoo el públic no hi té una participació física directa. En aquella mateixa “recomanacció” del 21 d’abril, els traslladava una afirmació de Quim Giron, artista i director d’aquesta aventura: “és un espectacle dens, fosc, en alguns moments dramàtic”. Que sigui dramàtic (o que contingui drama) no ho tinc tan clar, però, certament, és dens i és fosc. És dens per l’acumulació d’accions simultànies (no sempre interessants en elles mateixes, però que, juntes i/o acumulades, acaben produint una certa sensació de densitat –i, molt sovint, de caos). És fosc en el sentit lumínic (per bé que l’escassa il·luminació hi vol crear climes, sovint no deixa endevinar què passa en escena), i també és fosc en el sentit conceptual (pretén mostrar zones fosques de la personalitat humana). Però és, també, fosc en el sentit de la recepció per part de l’espectador. No parlo en nom de ningú: parlo només de la recepció d’un espectador, el que firma aquest article. Sapiens Zoo em va semblar fosc perquè, enllà de les alliberades gestualitat i corporalitat dels artistes, a l’espectacle no hi vaig saber descobrir cap llum que em remetés a zones fosques o animalesques de la personalitat humana. Podria ser que jo no connectés prou amb el que veia a l’escenari, però el cert és que tampoc m’hi va ajudar gaire un espai sonor implacable, abassegador i no sé si gaire homogeni amb els objectius del projecte. Sapiens Zoo és un ambiciós treball de creació escènica. No té res a veure amb propostes de mera exhibició de tècniques circenses. Per això mateix, penso que els equilibris acrobàtics, la manipulació de fuets i destrals, el trapezi fix, el giny escenotècnic usat per a la suspensió capil·lar i les interessants variacions terrestres que la companyia ha trobat per a aquest exercici, haurien d’estar al servei d’alguna cosa més que d’una successió d’accions que potser caldria domesticar i endreçar dramatúrgicament abans d’exhibir-les en aquest zoo. Esclar que potser llavors estaríem parlant d’un altre projecte escènic, perquè, com em deia fa uns dies el mateix Quim Giron, Sapiens Zoo no vol seguir un fil argumental; l’energia que els artistes alliberen en escena no pretén exposar conceptes ni explicar res de concret, sinó suggerir emocions, evocar rastres. Amb aquests paràmetres, no estaríem gaire lluny del happening, de la performance, d’algunes furades. Si aquesta és l’opció, aquests són també els resultats. Almenys, els que jo he pogut o sabut percebre. Darrere Sapiens Zoo hi ha molts mesos d’investigació, assaig i muntatge. El meu profund respecte i la meva sincera admiració per a una companyia que no plany esforços per arriscar-se en els misteris dels llenguatges de la creació escènica contemporània. Al seu favor hi té l’aval d’encerts anteriors com Indomador (2013), Chicken leg (2014), Sifonòfor (2015) i Tauromàquina (2015). Que no els faltin l’alè i l’energia.