Invernadero

Un Pinter de joventut, però amb el caràcter que ha marcat la influent obra del controvertit Nobel. Invernadero ( The hothouse ), la trepidant, corrosiva i demolidorament freda farsa negra de l’autor, es representa per primera vegada a Catalunya, després de fer temporada al Teatro de la Abadía de Madrid, on tornarà el 2 de març. L’obra, escrita el 1958, va dormir en un calaix durant 22 anys, abans de pujar als escenaris amb el mateix dramaturg com a director. La representació aquests dies al Lliure de Montjuïc, amb Mario Gas dirigint l’excel·lent versió que n’ha fet Eduardo Mendoza, permet disfrutar d’un impulsiu creador que ja havia marcat les línies del seu genuí teatre.  No hi ha ni un segon de descans en aquesta vitriòlica denúncia dels excessos i les rutines del poder escenificades en un aparentment balsàmic centre de repòs britànic de la postguerra. En realitat, allà res és el que sembla. Hi regna el terror i l’aniquilació psíquica d’uns pacients identificats amb un número, perfecte símbol per expressar l’alienació de l’individu. Tècniques com el tractament de xoc serveixen per exhibir els mètodes utilitzats per sotmetre els residents. El ferotge restabliment de l’ortodòxia disciplinària en mans d’una burocràcia entrenada per mantenir l’ordre apareix en tota la seva magnitud.  Una torre central, amb una escala de cargol, presideix l’escena. És un artefacte d’aire carcerari que té la virtut de situar l’espectador en la inquietant atmosfera del relat. La història transcorre (¡quin sarcasme!) durant les festes de Nadal. L’himne nacional britànic i les notes d’una nadala introdueixen l’acció. L’excoronel Roote (un Gonzalo de Castro que l’encerta de ple en el seu sinistre i esfereïdor personatge), director del centre, rep l’informe de la mort (en realitat, assassinat) d’un pacient.  Els tallants diàlegs amb la seva mà dreta, Gibbs (un gran Tristán Ulloa, encarnació perfecta del buròcrata sinuós i viperí) ens situen ràpidament en l’aspecte més absurd i delirant de la història. El naixement d’un nen, fruit de les relacions d’una interna amb un membre del personal del centre, acaba d’encarrilar una intriga amb moltes variants que no podem revelar.  Amb aquest material i un aplicat repartiment, Gas edifica un muntatge farcit de matisos canviants, que a vegades pot semblar excessiu en gestos i decibels, però que en tot moment respon al que demana l’àcid text. Les elevades dosis d’un humor negre que et deixen amb el somriure gelat ajuden a mantenir el clímax de la narració. És un Pinter que mostra la cabalosa efervescència d’un autor que tot just començava. No us ho perdeu. 

Les “comèdies de l’amenaça”. Aquest és l’adjectiu amb què el crític Irving Wardle va qualificar el grup format per les primeres obres escrites per Harold Pinter cap a les acaballes dels anys 50. Un grup del qual forma part “Invernadero”, text escrit entre “La festa d’aniversari” ( causalment – o potser no tant- també en aquest cas passen coses molt grosses al llarg d’una celebració d’aquesta mena amb pastís inclòs) i “L’encarregat” ( doncs,  tampoc no deu ser cap casualitat que també en aquest altre cas, s’estableixi entre els personatges una lluita més o menys encoberta pel control del territori que - d’altra banda - forma part dels sempiterns temes de Pinter). Esclar que l’amenaça, no és exclusiva d’aquelles primeres “comèdies” o “ tragicomèdies” tocades d’un alè absurd proper al geni irlandès i francòfil de Samuel Beckett; però alhora , més angleses  que un te amb pastes pres  al saló de l’hotel Ritz. L’amenaça, és una altra constant del teatre de Pinter, mestre inigualable a l’hora de dibuixar plàcids escenaris més o menys domèstics sobre els quals planeja sempre l’ombra desestabilitzadora del més perillós desconegut: aquell que s’amaga entres les esquerdes de la quotidianitat. I aquell que ens revela de sobte que potser el territori que ens resultava tan conegut, no és en realitat altra cosa que una inquietant “Terra de ningú” , per dir-ho amb el títol d’una de les obres majors del mestre. No pertany “Invernadero” a aquesta categoria , a aquest grup excels d’obres mestres . Però tampoc deixa per això de ser un molt notable  text genuïnament pinterià. Una comèdia fosca i terrible nascuda de la traumàtica experiència personal que va viure Pinter quan, davant la necessitat de sanejar una mica més la seva llavors malmesa economia domèstica, es va prestar a fer de conillet d’índies en un experiment “científic” d’aquells que , si no els has viscut personalment, creus que només poden tenir lloc a les novel·les de ciència –ficció i/o terror. Sens dubte, les “proves” a les quals va ser sotmès Pinter a canvi d’un grapat de lliures esterlines, devien ser molt semblants a les que s’ha de sotmetre – en el seu cas, a canvi de la promesa de poder sentir-se una mica integrat en el grup dels “campions” de la institució on té lloc l’acció de l’obra- un dels personatges del text. I ja posats, fins i tot ens poden recordar a les que, anys més tard, acabaria superant l’Alex de “La taronja mecànica”; al cap i a la fi, també el terrible però seductor anti heroi de Burguess i Kubrick , és el protagonista d’una no menys britànica faula tragicòmica sobre l’ambiciosa voluntat que demostra el poder a l’hora de controlar els nostres actes, pensaments i desitjos, i a l’hora d’intentar fins i tot modificar l’essència contradictòria i ambigua de la naturalesa humana. També el molt militaritzat cap ( que bé aniria el món, si tot funcionés com la maquinaria d’un exercit ben engreixat!)  de la institució en la qual Pinter situa el seu text , aspira a aquesta mena de control, encara que ell mateix es descontroli amb massa facilitat ! I que bé aniria tot, si a ningú se li acudis ni morir ni néixer quan no toca! ( i també el senyor director té alguna que altra responsabilitat, en aquestes morts i aquests naixements que es produeixen a deshora). Però el cas és que com el senyor director no controla com cal ni a la seva pròpia amant, no és estrany que el desgavell amb forma d’amenaça s’acabi instal·lant en aquest centre dibuixat per Pinter amb manifestes intencions metafòriques. Qui tampoc acaba de controlar prou el que passa a la institució, és el mateix Mario Gas. I com a resultes del seu punt de descontrol, resulta que el “british touch” requerit per la farsa , queda diluït en forma de divertiment a estones una mica atropellat: qui busqui aquí les famoses pauses pinterianes, pot patir un seriós accident. I no exempt tampoc de desnivells interpretatius que provoquen alguna que altre perillosa ensopegada. Tot i així, inclòs sense pauses es pot sentir per moments la respiració de Pinter, la seva corrosiva forma de presentar amb negra humor els desesperats però sovint triomfals intents del sistema per intentar esbrinar la més oculta de les nostres intencions, i conduir-nos amb mà ferma cap el recte camí marcat per l’Estat mentre sona el gloriós “God Save the Queen”, sens dubte la nota més britànica de l’espectacle de Gas.

Diu la història que Harold Pinter (Londres, 1930 - 2008) va escriure aquesta obra el 1958 i la va deixar en letargia fins al 1980. Alguna cosa hi devia veure el mestre quan va prendre una decisió tan difícil com a autor i tan sàvia a la vegada. Però un es pregunta per què encara hi ha més savis que ell perquè trobin dins de la trama de «Invernadero» allò que cap obra teatral els ha donat al llarg del temps.La versió d'Eduardo Mendoza i la direcció de Mario Gas hi fan honestament i també sàviament tot el que poden i no hi poden fer res més. Mentre uns la titllen d'absurda, d'altres li adjudiquen els més diversos i elogiosos qualificatius. Però el fet és que a hores d'ara —a la dècada dels vuitanta quan per fi es va estrenar no ho sé— el discurs de Harold Pinter queda una mica desgastat perquè la cançó de l'enfadós de l'existència d'un poder burocràtic suprem que controla la humanitat catalogant-la en números d'ordre i aniquilant-la al seu gust ha estat superat per la mateixa realitat. I quan la realitat supera la ficció... l'absurd, la sàtira o la mirada críptica perden pistonada.Tot això ve a tomb perquè el bon ple i l'expectació que l'obra «Invernadero» té en aquesta presentació a Barcelona es deu més al respecte cap al mateix Harold Pinter, al Teatro de la Abadía i la companyia autora de la posada en escena, al director Mario Gas i al traductor Eduardo Mendoza que no pas a l'atractiu actual del contingut de l'obra en si que, al meu parer, arrossega el llast de ser una mica repetitiva i un pèl avorridota, sigui entès això en un to més aviat afectiu. (...)