Diu la història que Harold Pinter (Londres, 1930 – 2008) va escriure aquesta obra el 1958 i la va deixar en letargia fins al 1980. Alguna cosa hi devia veure el mestre quan va prendre una decisió tan difícil com a autor i tan sàvia a la vegada. Però un es pregunta per què encara hi ha més savis que ell perquè trobin dins de la trama de «Invernadero» allò que cap obra teatral els ha donat al llarg del temps.

La versió d’Eduardo Mendoza i la direcció de Mario Gas hi fan honestament i també sàviament tot el que poden i no hi poden fer res més. Mentre uns la titllen d’absurda, d’altres li adjudiquen els més diversos i elogiosos qualificatius. Però el fet és que a hores d’ara —a la dècada dels vuitanta quan per fi es va estrenar no ho sé— el discurs de Harold Pinter queda una mica desgastat perquè la cançó de l’enfadós de l’existència d’un poder burocràtic suprem que controla la humanitat catalogant-la en números d’ordre i aniquilant-la al seu gust ha estat superat per la mateixa realitat. I quan la realitat supera la ficció… l’absurd, la sàtira o la mirada críptica perden pistonada.

Tot això ve a tomb perquè el bon ple i l’expectació que l’obra «Invernadero» té en aquesta presentació a Barcelona es deu més al respecte cap al mateix Harold Pinter, al Teatro de la Abadía i la companyia autora de la posada en escena, al director Mario Gas i al traductor Eduardo Mendoza que no pas a l’atractiu actual del contingut de l’obra en si que, al meu parer, arrossega el llast de ser una mica repetitiva i un pèl avorridota, sigui entès això en un to més aviat afectiu. (…)