Anna Karenina

Anna Karènina és una novel·la de Lev Tolstoi, i és considerada per molts la 'millor novel·la mai escrita'. Ens narra la història de l'Anna, esposa d'Aleksei Karenin (d'aquí la ironia del cognom d'ella) un alt funcionari amb qui té una vida tranquil·la i acomodada, amb el fill de tots dos, fins que per una circumstància fortuïta coneix a l'Aleksei, comte de Vronski, famós seductor, i en tots dos sorgeix un d'aquells amors apassionats a primera vista, que els porta a tenir una relació continuada, obviant la desaprovació social, i fruit de la qual neix una filla, es produeix una separació (més tard, divorci) del marit de l'Anna, i finalment, una vida en comú que de mica en mica es va deteriorant fins a un final tràgic.En no conèixer la novel·la de primera mà, comento sobre l'argument de la versió vista al Versus. Per a dos actors (el marit i l'amant) i una actriu (Anna), aquesta es despulla de cap altre personatge i acció episòdics, centrant-se en l'amor que sent pel comte, i els seus dubtes i resistència en trencar la relació amb el seu marit, primer en no dir-li res dels seus sentiments, i quan això és inevitable, en trencar el 'contracte social' que el seu matrimoni representa, acceptant que ja no podrà conviure amb el seu fill. Quan aquest darrer pas es dóna, la insatisfacció de la seva situació va generant més i més infelicitat, fins a fer néixer una gelosia patològica, que fa oblidar tot l'amor i la passió que va sorgir entre tots dos al principi. És aquest recorregut el més interessant de la història, que no gosaria qualificar de tragèdia, ja que en tot moment, totes les penúries de l'Anna sobrevenen per causa de la seva recança a prendre les decisions pertinents en cada moment, quan ja són inevitables i han comportat tot el mal que podien fer en allargar situacions doloroses.  Els dos personatges masculins antagonistes, ens agradin o no, tenen les coses clares: El marit, en reclamar un comportament 'honorable' davant les aparences socials, i en moments difícils, de malaltia de l'Anna, demostrant una sòlida lleialtat. I l'amant, demanant-li que ho deixin tot i fugin a un altre lloc, per tenir una nova vida. Contràriament al que faria pressentir d'un seductor empedreït, el comte acull amb alegria tenir una filla amb l'Anna i establir una relació de convivència, en res diferent a un nou matrimoni. Són els dubtes i les indecisions de la protagonista les que avoquen a que les coses vagin de 'mal en pitjor'. Veient-la, no vaig poder evitar que acudís a mi una frase que fa anys vaig llegir, que deia: 'el matrimoni -digues-li relacions de parella- és com un mal àpat, amb el postre al principi'.En la part positiva d'aquest muntatge, cal dir que la dramatúrgia és capaç d'explicar-nos amb claredat el fil principal de la història, i tret de dos moments*, fer innecessàries altres situacions. I això té especial valor, perquè entendre en poc més d'una hora de teatre la evolució d'una dona que en la novel·la té un munt (segons l'edició, més de mil) de pàgines per a anar-la seguint, té un gran mèrit. Traslladar una obra literària a teatre sempre en té. D'altra banda, la proposta escènica minimalista (incloent un pianista en directe) soluciona perfectament la necessitat de traslladar-nos d'un espai a l'altre, o fins i tot prescindir de saber exactament a quin espai ens trobem, donat que el més important és què senten i diuen els personatges. A tall d'exemple del reconeixement dels espais, s'entén perfectament que, després de la prohibició del marit de que l'Anna rebi al seu amant a la casa conjugal, aquesta s'ho salta, amb el consegüent disgust del primer.També posem en la banda dels 'pros' de la balança, tot el moviment escènic, que fa que de seguida ens oblidem que els actors treballen per a dues platees oposades, les del Versus, de forma reeixida. Dir que la interpretació de tots tres és força correcta, tot i que cal destacar la Lara Díez com a Anna Karenina, per fer-nos sentir en la pell de la dona amb la qual, l'entenguem o no, establim una estranya empatia, tot i que també amb els dos homes de la seva vida (tres, si comptem el fill, que mai no surt). Recordo que quan comença a 'muntar numerets' de dona gelosa, part del públic es posava les mans al cap, incrèdul per com llença una relació amorosa a les escombraries, un cop han aconseguit per fi viure junts i deixar enrere els obstacles del passat.En la part negativa, posaria l'excessiva fredor (per no dir baixa energia) dels dos personatges masculins, Dani Ledesma com a Aleksei, i Ivan Padilla com a Vromski, aquest darrer també signant versió i direcció. Especialment al principi, però aquest posat pusil·lànime en pràcticament tota l'hora i poc de durada, dificulta que ens arribin les seves emocions amb tanta claredat com les de l'Anna.I també en l'aspecte menys afortunat, hi ha els moments 'sense paraules' (*), un al principi i un al final, que representen -entenc- la coneixença i enamorament entre l'Anna i el comte (aquí sí que he de dir que falta de forma imprescindible aquesta escena en el text), i al final, quan es precipita la mort tràgica. Tan és així que no es va entendre, i el públic només va reaccionar amb els merescuts aplaudiments quan es van encendre els llums i sortiren els actors a saludar.Amb tot, és de justícia reconèixer que és un espectacle necessari, sobre una de les obres emblemàtiques de la literatura russa, i per tant universal, i perfectament vàlid per conèixer-la i extreure'n lliçons.