Absurds i singulars

Si als Estats Units tenen a Neil Simon, a Anglaterra tenen a Alan Ayckbourn. Comediògrafs capaços de retratar les parts fosques de la societat a través de diàlegs plens d’enginy, d’aquells d’acudit a cada rèplica. Tanmateix, Ayckbourn sempre va més enllà en la forma. És gairebé una obsessió per a ell i un nou repte a cada text. A Small Family Bussines la crítica al tatcherisme es feia a través d’un vodevil dins d’una casa de tres pisos, a Confussions només sentiem les converses de les taules d’un restaurant a mesura que el cambrer s’hi acostava, per no parlar del gran repte de Casa i Jardí: dues obres que comparteixen repartiment i s’executen de manera simultània a dues sales diferents. A Absurds i Singulars el joc dramatúrgic està en l’off. En el fora escena. Tots sabem que en un sopar de Nadal el més interessant mai té lloc a la taula, sinó a la cuina, durant les breus trobades de qui entra a buscar un obridor i qui en surt amb un got d’aigua. Ayckbourn planteja un “pas en el temps” de tres matrimonis a través de tres Nadals. Cada Nadal a casa (o a la cuina) d’una de les parelles. No es centrin en l’argument que aquesta és una obra de personatges i de classes socials. De com el sistema del “avui per tu, demà per mi” fa escalar la mediocritat a les altes esferes, allà on els antics mediocres han de fer lloc als qui tot just hi arriben. Joan Peris, director de l’espectacle, ens planteja una comèdia que tira cap a la part més lúdico-festiva del text que no pas al pòsit agre que s’hi respira en aquestes relacions matrimonials. I ja està bé que així sigui, Ayckbourn hi estaria d’acord. Però malgrat l’eficàcia del ritme i el correcte plantejament de l’espai escènic, sembla com si al públic li costés connectar amb aquests personatges que continuen semblant-nos massa britànics malgrat que la versió n’ha esborrat qualsevol referència. Fora d’aquell èxit de fa uns 20 anys, De què parlàvem?, les comèdies d’Ayckbourn mai han tingut una rebuda espectacular a Barcelona. Potser per això els productors se’n van cansar i malgrat ser un dels autors més representats al West End, a casa nostra és pràcticament (i malauradament) un desconegut. 

Tres parelles, tres Nadals, tres cuines. Aquesta és la base dels tres capítols de 'Absurds i Singulars', l'obra que ens convida a assistir a la trobada anual d'uns amics, com fem tanta i tanta gent aquests dies, però durant tres anys consecutius. Cada any li toca a una parella exercir d'amfitriona. Abans de continuar, em ve de gust parlar de la realitat. Tres parelles d'amics (Eduard Farelo, Maria Lanau, Lluïsa Mallol, Marta Millà, Pere Ponce i Toni Sevilla), que van coincidir a l'Institut del Teatre i que posteriorment van seguir cadascú el seu camí, -molt fructífer i ple de flors i violes, per cert,-  han continuat la relació, s'estimen molt, es troben de tant en tant i, en conseqüència, han decidit formar una companyia de teatre "a veure si funciona. I si no, tornarem als càstings!". Enguany passaran junts les festes amb el seu públic, fent temporada al Teatre Borràs. Els acompanyen altres companys de l'IT menys visibles a escena: l'Antoni Belart (vestuari), l'Hermínia Carulla (escenògrafa) i Joan Peris, que els dirigeix a tots.  Per encetar l'aventura van escollir aquest text d'Alan Ayckbourn, un autor al que tots coneixen i han interpretat, del que es diu que és dels britànics més ben valorats després de Shakespeare. Encara que aquí sigui poc conegut, Ayckbourn ha passat la seva vida al teatre i fins avui ha escrit 78 obres. Ha estat traduït a més de 35 idiomes i representat a escenaris de tot el món. Davant d'aquest bon rotllo, res no podia sortir malament. L'obra transcorre als anys 70 i es nota. No és, doncs, una historia actual però si que ens recorda els inicis d'algunes de les coses que encara estem vivint, com ara la crisi de la construcció i el comportament dels bancs. L'eix de la proposta és l'evolució d'aquestes persones en els tres anys que presenta l'espectacle. La parella més senzilla és la primera amfitriona. La dona es passa el dia netejant i la seva única ambició a la vida és tenir-ho tot polit i que el seu home sigui feliç i elegant, amb les camises ben planxades. Ell és un manetes que es dedica a fer petites reparacions per guanyar-se la vida. La seva ambició és pujar l'estatus social a cavall de les influències dels seus amics, als que la crisi ja comença a sacsejar. Com que tenen facilitats per adquirir un terreny, els altres (Toni Sevilla, que interpreta un banquer i Pere Ponce, un arquitecte,) els accepten al seu circuit... amb sinceritat.  Una de les característiques és que tot passa sempre a la cuina, el que fa que ens emmirallem en el racó més reservat de les festes.L'obra ho té tot per engrescar un debat. I penso que, burjant burjant, té un to marcadament feminista. Les tres dones viuen encara en una etapa en què la seva finalitat és ser dona de casa i prou, amb o sense joies. I això provoca conseqüències, diferents en funció de cada situació social o personal: una pren pastilles per la depressió, una altra està alcoholitzada i la tercera és el que se'n diu una histèrica de la neteja. Cal dir que els homes surten bastant malparats, i que també tenen els seus tics per fer-nos parlar. Mantenen entre tots tres una complicitat masclista clàssica que fa riure perquè, si bé ja no la tenim aprop, ens recorda que encara en queden. Però en general parla de les misèries humanes, de la consciència de classe, de parelles incompatibles, de la por al fracàs i a la soledat... En definitiva, 'Absurds i singulars' planteja unes reflexions que no acaben el teatre, tot fent-nos passar una molt bona estona. Jo vull agrair i aplaudir a Ayckbourn i també al muntatge de Peris, els moments delirants que proposa l'espectacle. I aplaudir també els sis grandíssims actors que ens fan viatjar a través de tres anys amb moments impagables. Un d'ells és la situació plena de malentesos d'alt voltatge surrealista que s'origina al primer acte a la cuina, a causa de l'excés de voler 'quedar bé' de l'amfitriona. Un altre moment que ja paga l'obra és l'oportunitat de veure una mena de 'Toni Sevilla. El Musical'. L'actor, a qui generalment el veiem en papers seriosos, es marca una coreografia Broadway Catalan Way molt divertida. I sobretot, sobretot, l'actuació de Marta Millà al segon acte. No sé què té que em fa pensar que, en comptes d'estar a la seva la cuina, podria formar part dels assistents a la festa  d'El  guateque', del gran Blake Edwards. Fa una creació del personatge impressionant. En resum: és un espectacle aparentment senzill però amb un missatge que encara és vàlid, perquè les coses no estan arreu com les veiem nosaltres. És ideal per veure'l o regalar aquestes festes, ja que tot transcorre el dia de Nadal. Hi ha qui riu més que altres, però en general, us ho passareu bé. Què més es pot demanar? Un missatge intel•lectual?  Cap problema, hi aneu l'endemà. La cartellera n'és plena!

Tres cuines i tres nits de Nadal diferents. Tres actes en continuïtat. Però ni rastre de canelons, ni pollastre rostit, ni torrons. Ni tan sols un detall nadalenc kitsch d'un Muy Mucho. Tòniques i ginebra. Patates fregides i ambientador. I a fora, pluja a doll. I és que són tres nadals anglesos. I el que realment interessa i el que segurament també interessava l'autor Alan Ayckbourn (Hamsptead, Anglaterra, 1939) quan la va estrenar —fa quarenta-tres anys!— era retratar l'ascens i la caiguda, o la caiguda i l'ascens, de les tres parelles protagonistes —n'hi ha una quarta d'absent que, com el gos de males puces d'una de les parelles, no entren mai en escena— en un clima de negocis a mitges entre un banquer, un arquitecte i un menestral botiguer i manetes amb ganes de menjar-se el món.Així com l'any olímpic del 1992, la directora anglesa establerta aleshores a Catalunya, Tamzin Townsend —que va donar entrada a Alan Ayckbourn en català— va situar, amb la seva adaptació que va titular 'Bones festes', les tres parelles (interpretades per Alfred Lucchetti, Mingo Ràfols, Asun Planas, Aracel·li Bruch, Pilar Orgillés i Norbert Ibero) en unes cuines convencionals i una caracterització dels personatges clàssica i adequada al moment de l'estrena que va fer a l'antic Teatreneu, l'actual versió del Teatre Borràs, que ha adaptat i traduït l'actriu Lluïsa Mallol, sofistica molt més el paper escenogràfic de les cuines —de la més pràctica i moderna dels setanta del segle passat a la més rònega, bruta i plena d'avaries i, d'aquesta, a la més freda i aristocràtica. I també força l'exageració en la caracterització dels personatges que semblen sortits del túnel del temps de la primera televisió en colors del segle passat, cosa que, d'entrada, prepara els espectadors per a una comèdia amb aires esperpèntics. (...)