Tres cuines i tres nits de Nadal diferents. Tres actes en continuïtat. Però ni rastre de canelons, ni pollastre rostit, ni torrons. Ni tan sols un detall nadalenc kitsch d’un Muy Mucho. Tòniques i ginebra. Patates fregides i ambientador. I a fora, pluja a doll. I és que són tres nadals anglesos. I el que realment interessa i el que segurament també interessava l’autor Alan Ayckbourn (Hamsptead, Anglaterra, 1939) quan la va estrenar —fa quarenta-tres anys!— era retratar l’ascens i la caiguda, o la caiguda i l’ascens, de les tres parelles protagonistes —n’hi ha una quarta d’absent que, com el gos de males puces d’una de les parelles, no entren mai en escena— en un clima de negocis a mitges entre un banquer, un arquitecte i un menestral botiguer i manetes amb ganes de menjar-se el món.

Així com l’any olímpic del 1992, la directora anglesa establerta aleshores a Catalunya, Tamzin Townsend —que va donar entrada a Alan Ayckbourn en català— va situar, amb la seva adaptació que va titular ‘Bones festes’, les tres parelles (interpretades per Alfred Lucchetti, Mingo Ràfols, Asun Planas, Aracel·li Bruch, Pilar Orgillés i Norbert Ibero) en unes cuines convencionals i una caracterització dels personatges clàssica i adequada al moment de l’estrena que va fer a l’antic Teatreneu, l’actual versió del Teatre Borràs, que ha adaptat i traduït l’actriu Lluïsa Mallol, sofistica molt més el paper escenogràfic de les cuines —de la més pràctica i moderna dels setanta del segle passat a la més rònega, bruta i plena d’avaries i, d’aquesta, a la més freda i aristocràtica. I també força l’exageració en la caracterització dels personatges que semblen sortits del túnel del temps de la primera televisió en colors del segle passat, cosa que, d’entrada, prepara els espectadors per a una comèdia amb aires esperpèntics. (…)