Lucia di Lammermoor

Lucia di Lammermoor es una de las ópera más famosas del repertorio italiano y una de las favoritas del público asiduo a la lírica. De hermosas y complejas arias, concertantes majestuosos y el famoso sexteto (parte de la ópera escrita para una agrupación vocal que tan poco frecuente es en la ópera), esta obra no deja nunca de ser un gran reto para sus intérpretes y realizadores. En este caso, el centro de la atención no era la intérprete del papel titular, sino Edgardo Ravenswood, el papel para tenor que Juan Diego Florez canta por primera vez. Habíamos leído y escuchado muchas dudas sobre si era un papel para la vocalidad de este tenor, especialista en la pirotécnia vocal de Rossini, Mozart y el primer Donizetti. La verdad es que, desde la primera frase, yo y muchos de los asistentes a la función del lunes pasado quedaos prendados de su trabajo interpretativo, como siempre. Las dudas de muchos otros se terminaron de disipar después del recitativo y aria Tombe degl'avi miei… donde encontramos que más allá de los agudos espectaculares que siempre nos han encantado, había una interpretación emotiva y profundamente dolorosa de este personaje, con frases bellísimas y estilísticamente perfectas. La cabaletta fue insuperable. ¿Qué es lo más impresionante de este cantante? ¿La voz aterciopelada? ¿El fraseo perfecto? ¿La elegancia del estilo? ¿Su presencia escénica? Lo impresionante es que tenga todo eso y lo pueda incluir en una construcción de personaje tan personal como perfecta. Evidentemente fue el triunfador de una noche en la que lo secundaron una soprano correcta pero sumamente fría, cuya actoralidad se acercaba muy peligrosamente a los amaneramientos inverosímiles del culebrón, y un barítono de una hermosa y profunda voz, pero que actoralmente padecía una rigidez recalcitrante. El problema de un papel como el de Lucia, es la enorme cantidad de interpretaciones referenciales que se han hecho en los dos siglos en los que se han podido grabar y dejar registro de trabajos tan emblemáticos como el de Lina Pagliughi, Maria Callas, Joan Sutherland, y más recientemente Anna Netrebko y Natalie Dessay, quienes, además de su técnica perfecta, le han dado un giro psicológico de 180 grados a este papel. Simplemente, hay que pensar qué significa cantar ese papel en el Liceo, cuando la última vez que se representó esta ópera su protagonista era Edita Gruberova.  La verdad es que Elena Mosuc cumplió con el papel, pero no dejó su huella interpretativa en él. Había algo de arcaico en su emisión vocal y en su actuación escénica. Eso mismo le pasaba al barítono Marco Caria, poseedor de una hermosa voz, pero con un enorme problema para dar los matices emotivos de este personaje antagónico. La puesta en escena era muy pobre de ideas y de estética, con un manejo de actores muy tradicional y poco imaginativo. Había momentos rayando el humor involuntario, como el baile del coro antes de la escena de la locura, donde se veía que los cantantes del coro era conscientes de lo ridículos que se veían moviéndose como en una discoteca al ritmo de la orquesta donizetiana. Sin embargo, cuando insertaba acciones secundarias realizadas por actores mudos, la escena cobraba una vida especial y el suicidio de la protagónica fue, quizá, el momento más bello escénicamente logrado. Los que sólo fueron a escuchar a Juan Diego Florez salieron por demás satisfechos, lo que creemos en la ópera como un todo, no.

Fa uns pocs mesos (concretament, el passat més de maig)  em va tocar defensar una producció de “Così fan tutte” dirigida per Damiano Micheletto que, quan va passar pel Liceu, va dividir força les opinions generals. Però que sabia molt bé com donar-li un context nou a l’obra de Mozart – en aquest cas, situant-la a un modern i luxós hotel que es revelava com un excel·lent espai per a propiciar els embolics sentimentals i eròtics dels protagonistes- sense deixar de ser-li fidel al fantàstic llibret de Da Ponte, que presentava la comèdia amb  un ritme molt ben ajustat , i que mostrava una absoluta complicitat amb un repartiment ben disposat a mostrar les seves aptituds actorals. Era aquell Micheletto el mateix Micheletto que ara dirigeix aquesta fantàstica obra mestra de Donizetti que és la “Lucia di Lammermoor”? Evidentment, sí que ho era. Però en cert sentit, no ho semblava. Micheletto s’ha fet ja un nom per l’audàcia de vegades un xic provocadora ( recentment, el seu “Guillem Tell” amb violació col·lectiva inclosa, va aixecar ampolles al Covent Garden) de les seves propostes. Però a l’hora d’apropar-se a la bogeria amorosa de Lucia, sembla haver perdut una mica la brúixola, optant per un muntatge en el que domina l’estatisme quan es tracta de les escenes corals, i la no direcció escènica quan es tracta d’afrontar el treball dels protagonistes. I és ben sabut que Juan Diego Flórez, per moltes passions que desperti la seva veu ( una bonica tot i que no sempre massa potent veu que, en aquest cas, s’estrenava en el personatge d’Edgardo despertant l’expectació general, i amb resultats molt satisfactoris però tampoc dignes d’entusiasme) , necessita sempre una bona mà què li doni una empenta, quan es tracta d’abordar els personatges també amb la perspectiva amb què ho faria un actor. Per la seva banda, diria que la soprano Elena Mosuc – una Lucia notable, tot i que tampoc excepcional – va tirar mà de recursos interpretatius imagino que no massa diferents als que ve utilitzant fa anys a l’hora d’abordar un personatge que ha encarnat un bon grapat de cops. En tot cas, la novetat pel que fa al paper de Lucia, cal buscar-la en l’espectacular suïcidi que protagonitza llançant-se al buit ( bé: no ella, sinó la seva ensinistrada doble) des de la gran torre inclinada que constitueix pràcticament l’únic element escenogràfic de la proposta de Micheletto. Un element certament vistós, però un xic inexplicable , encara que el director sí s’expliqui a l’hora de donar-li una interpretació a aquesta torre transparent i ruïnosa que, malgrat la seva inclinació , a mi em va recordar més les restes del World Trade Center després de l’11/9 que aquella altra torre de Pisa que desafia les lleis de la gravetat. El cas és que Micheletto veu en la torre una mena de símbol, una metàfora de l’opressió de la dona sotmesa a les decisions dels homes de la casa ;en aquest cas, les d’un germà que li té preparada a Lucia un matrimoni de conveniència capaç per una banda d’allunyar-la del seu veritable amor –que no és altre que el pitjor enemic de la família Lammermoor- i per l’altre, d’assegurar el futur econòmic i polític del clan. Però l’efectivitat de la torre a l’hora de plasmar visualment el concepte del director , sembla més aviat dubtosa. Per contra,  Micheletto presenta una estimulant idea que s’acaba convertint en l’element més atractiu de la seva proposta escènica. El director li dona cos i presència constant al fantasma d’una avant passada víctima també al seu moment tant de l’odi entre els clans rivals, com de la voluntat del homes que van marcar el seu tràgic destí. Aquest personatge que a l’original sembla no ser altra cosa que una ombra al·lucinada producte de la fragilitat mental de Lucia, es converteix aquí en subjecte actiu que sembla guiar en tot moment les passes tant de Lucia com del seu enamorat. I que fins i tot, sembla voler venjar-se del mal que li van causar les dues famílies conduint els seus descendents cap a la desesperació i el suïcidi. Cert: potser la intervenció del fantasma li resta força a la interpretació més compromesa que el director li vol donar a l’espectacle. Però per contra, li afegeix potència a un muntatge que en va una mica necessitat d’aquest ingredient. Tot i que la força de la partitura de Donizetti ( una altra cosa és la força excessiva de l’orquestra, que en alguns moments es va imposar a algunes de les veus del repartiment), la possibilitat de gaudir d’un dels tenors estrella del moment, i la superba escena de la bogeria de Lucia ( un cim líric veritablement memorable) siguin raons més que suficients per no perdre’s aquesta de vegades irregular però indubtablement atractiva  proposta. 

El Liceu ha estat l'escenari del primer Edgardo del tenor peruà Juan Diego Flórez. La seva interpretació no ha acabat de ser convincent, amb una veu que no sempre tenia l'amplitud necessària, tot i un cant sempre elegant. Elena Mosuc va ser una Lucia tan impecable com freda, en una producció grisa i anèmica a nivell dramàtic.