La mel

Xicu Masó fa un doblet virtuós: ell, com a individu que llegeix i frueix, ens presenta la personalitat captivadora de Tonino Guerra i l'obra que ha triat per recitar; i alhora, com a actor, interpreta Il miele, un poema on evoca els seus orígens i que rima amb Amarcord ("Me'n recordo"). I és que Guerra és el guionista italià per excel·lència de l'últim mig segle, que com a tal ha signat films d'Antonioni, De Sica, Fellini, els germans Taviani, Tarkovski, o Angelopoulos, entre d'altres, que va néixer al poblet de Santarcanzal in Romagnolo, prop de Rímini, que els nazis el van deportar a un camp de concentració on alleujava les angoixes dels seus conterranis recitant-los poemes propis i aliens en emilià-romanyol, que va emigrar a Roma on va desenvolupar la seva vida professional, però que va voler tornar al seu poble per morir. Al llarg de l'espectacle entrecreua els dos fronts narratius, l'un de gran proximitat amb l'espectador, l'altre revivint la intensitat poètica del relat de Guerra. Un treball punyent i evocador, on Masó demostra amb una sobrietat radical com es pot arribar a l'ànima sense cap ornament. No li cal: la força del verb de Guerra es trena amb la vivor de la interpretació i prova, com deia Tonino, que "un i un no sempre fan dos: una gota d'aigua més una gota d'aigua fa una gota d'aigua més gran". Grandesa de Guerra i grandesa de Masó en un monòleg de profunda alenada.

Hi ha intèrprets que amb una taula d'escriptori, un faristol, una cadira de braços i un parell de cadires de boga, groc llampant, ja en tenen prou per crear un clima que transporti els espectadors a qualsevol indret, ni que no l'hagin trepitjat mai. L'actor Xicu Masó és un d'aquests intèrprets. Si les seves actuacions en muntatges de companyia no passen mai desapercebudes i impregna l'escenari d'un aire molt singular —sempre m'ha semblat que Xicu Masó porta un clown amagat dins el cos— diria que, quan es troba més còmode, és en aquestes interpretacions en solitari, gairebé de tu a tu, cara a cara amb els espectadors, transformant-se, de la llum a la penombra, en el personatge que evoca. En aquesta peça breu, uns 70 minuts a tot estirar, depèn del ritme de cada funció, el personatge recordat és l'escriptor, poeta i guionista Tonino Guerra —amb la pronúncia de la u, sisplau, matisa l'actor, com si portés dièresi, perquè ve del dialecte romanyès—, un autor que, malgrat la seva obra literària, ha passat a la història, sobretot, com a oscaritzat guionista al costat de directors de la força de Federico Fellini, Michelangelo Antonioni o Theo Angelópulos. (...)

Xicu Masó va estrenar, al 2005, "La mel" al Temporada Alta. No va tenir temps ni oportunitat de donar-li més vida, tot i que ell en vaquedar enamorat. Quan ha tingut oportunitat, ha decidit aixecar-la denou. "La mel" narra oralment els quadres que el guionista de Fellini, Tonino guerra, va escriure en tornar ja gran al seu poble de la infància. El temps zimbreja com les fulles quan cauen a terra. La pressa és relativa. L'acció, també.Xicu Masó és un mestre en el teatre de les petites coses, de les insignificants (aparentment) converses. De fet, només cal recordar els treballs que faria, més tard, a partir dels contes de Jesús Moncada: "L'aigua" (Sala Muntaner, 2007) i "Mequinensa" (TNC, 2012). Hi ha un punt de nostàlgia al blanc i negre, al passat que ja no tornarà, a l'habilitat d'explicar-se històries increïbles (sovint carregades de la fantasia de la contrada) com ho fan els dramaturgs irlandesos,  habituals dels pubs. A "La mel", però, els quadres dissenyen un paisatge estàtic, no hi ha, pràcticament acció. La música ajuda a saltar d'un espai a l'altre. I també les intervencions de Xicu Masó com a actor que hi té alguna csa a dir, al racó de la taula, fora d'escenari. Van bé per trencar el ritme però seria molt més agraït si Masó a més de dirigir-se al públic també ho fes a un music que interpretés els temes que evoquen a aquella Romanya italiana...