SiNOPSi
L’exili va escindir la cultura catalana durant el primer franquisme
entre aquells que van marxar del país per respirar aires de major
llibertat i aquells que s’hi van quedar per viure sovint en un exili
interior. Palau i Fabre, que viuria tots dos exilis abans de tornar-se a
instal·lar definitivament a Catalunya l’any 1962, va dedicar Mots de ritual per a Electra
a l’ineludible amor incestuós entre Electra i el seu germà Orestes —la
resistent interior i l’exiliat— per tal de fer front amb la contundència
necessària a la tirania que s’havia instal·lat a la pàtria.
Orestes retorna disposat a venjar la mort del seu pare, disfressat
amb una personalitat fingida. Allà es trobarà amb la seva germana
Electra, que també camuflarà la seva identitat, i entre tots dos es
consumarà una relació incestuosa que donarà un impuls definitiu a
l’acompliment de la venjança. Aquesta reescriptura del mite clàssic és
un crit d’alerta de gran lucidesa davant la necessitat de reconciliar
una cultura escindida pels exilis, abans de proposar la construcció d’un
projecte comú.
Una peça fonamental per entendre la profunda reflexió que fa Palau i
Fabre sobre la funció que encara pot tenir la tragèdia en la cultura
contemporània com a espai crític excepcional.
No creguis que mai ningú comprengui
el que hem fet, el que has fet. Només tu i jo podrem
comprendre’ns l’un a l’altre, i parlar, i respirar,
i imitar això que sembla que és la vida.
Només tu i jo podrem mirar-nos en els ulls.
Però potser és això l’amor, i és més que tot.
(Josep Palau i Fabre, Mots de ritual per a Electra)
