Frank V. Opereta d’una banca privada

"Frank V" de Dürrenmatt, pretén ser un cop de puny com ho va ser "Un enemic del poble" d'Ibsen. Totes dues es retrobaran seguides a la programació del Teatre Lliure. La direcció de Josep Maria Mestres juga, com la de Miguel del Arco a agradar molt l'espectador. L'espai escènic, aparentment, és molt simple: una mena de façana amb un espai central amb cortina que, més endavant, es revela giratori perquè tot vagi passant al prosceni. Un element que dóna espectacularitat i potència a l'acció. Per últim, destacar la música ara passada pel tamís del rock, del blues i d'alguna balada tendre (però falsa com els personatges que la interpreten) que imprimeix un to notable a l'escena. Dürrenmatt va ser cruel amb tothom. Per això, no va caure gens bé la seva peça, el 1956 a Suïssa. Ara, certament sona molt proper això dels sobres, de les targetes negres, de la voluntat que l'estat assumeixi les pèrdues dels bancs que han propiciat els mateixos banquers lapidant tots els actius per a interessos propis. Tot el que toca aquesta trama s'enfosqueix, perd l'entusiasme, queda pervertit per l'ambició que no deixa dormir. El bon treball dels actors (que afronten amb valentia la partitura, prou difícil), la coincidència del tema amb els titulars dels diaris a Política i Economia, el grotesc divertit, de traç gros..., tot junt, no aconsegueix commoure, atrapar l'espectador. Tot i la voluntat de transmetre humanitat als personatges, en realitat, la majoria de les vegades queden buits per dins. No hi ha contradiccions; tot el que mou els personatges és de mentida, de cartró pedra, i sembla que hagi contaminat l'actuació dels intèrprets. Sí, permet fer alguna rialla ben negra, veient com es reprodueix el mecanisme pel qual el poder es fagocita a sí mateix (després d'haver exprimit la resta de les víctimes). Egos Teatre és una jove companyia amb molta empenta que empalten el seu entusiasme al públic. Ho van fer amb el seu originari "Rudiggore". Tot era comicitat i funcionava. Han tret or de les adaptacions de "La casa sota la sorra" i de "L'esquella de la Torratxa" perquè els primers a ser caricaturitzats són el públic. Van tenir menys bona resposta amb un treball de misteri "El crim de lord Arthur Savile" (a partir de l'obra d'Oscar Wilde). Com és possible que tot un repartiment contrastat, consolidat, veterà (generós i prou entregat a escena) commoguin menys que el bon treball d'Egos? Probablement, perquè s'erra en posar el mirall. No s'han de sentir caricaturitzats els poderosos, si no els propis espectadors. El pitjor que es pot fer al provocador Dürrenmatt és que l'obra generi indiferència. Ara, en tot cas, remou la indignació, però es narcotitza fàcilment i la peça, tant rodona, tant histriònica, esdevé una caricatura del que volia ser. Llàstima.

Dins del cicle que el Teatre Lliure, durant la temporada actual, ha dedicat al tema dels diners, es programa fins el 17 de maig Frank V (Opereta d’una banca privada)de Friedrich Dürrenmatt i amb música de Paul Burkhard. L’adaptació de la versió catalana és de Sergi Belbel i la direcció de Josep Maria Mestres. Una sòlida aliança per intentar atansar un gènere musical poc habitual als nostres escenaris.L’argument no podria ser més actual: la directiva d’un banc modern (i ara no ens posarem aquí a dir noms…) orgullosa de no perdre mai diners i estafar sempre que és possible, s’ha instal·lat en la cobdícia més absoluta, fins al punt d’idear la liquidació total de l’entitat per treure’n el màxim rendiment. La traïció, esclar, com un escurçó amagat en el si de la pròpia sang, desencadenarà un seguit d’embolics i tragèdies familiars, en un model shakesperià amb què l’obra es reivindica tot just iniciar-se, per arribar a un final que no pas per esperat, deixa de sorprendre per la crueltat i manca total de valors humans.Es tracta d’una opereta, un gènere molt estès en la tradició dels països de parla alemanya. De Suïssa, més concretament, i escrita el 1959. Però el seu llibret podria ben bé haver estat signat un cop vist el TN vespre d’aquesta mateixa setmana, tal és l’encert de Friedrich Dürrenmatt per detectar els estereotips i misèries d’alguns (molts?) dirigents del sistema bancari. Amb música rock i fragments parlats, aquest estil de representació no és molt conegut entre nosaltres (excepció feta de Jacques Offenbach) i certament hi ha una certa distància amb la nostra tradició de teatre, a mig camí entre el musical, la dessacralització lírica, la comèdia costumista i el teatre gestual.S’entén fàcilment la dificultat que Frank V (Opereta d’una banca privada) ha suposat com a exercici d’adaptació, i en la traducció (pràcticament trasllat) d’aquell conjunt al llenguatge del nostre temps. Ni som als anys 50, com molt bé s’ha encarregat de recordar-nos l’actual crisi econòmica; ni el teatre musical a l’ús s’assembla a aquesta proposta; ni aquest és el sentit de l’humor mediàtic (malgrat la participació de nombroses cares conegudes entre l’elenc) a què estem acostumats.El resultat depèn, doncs, de la capacitat de cadascú per abstreure’s en temps i en estil. De manera que la resposta a una proposta com la que aquests dies el Teatre Lliure programa, dins del cicle dedicat als diners, serà del gust i elogi d’uns quants; com resultarà llunyana i incomprensible a d’altres. Tot i que a uns i altres sempre queda la recomanació d’anar a gaudir de la peça central que encaixa aquesta divergència històrica entre personatges, humor, dramatúrgia i gèneres teatrals. Es tracta de la magnífica intervenció del grup de música Obeses, amb Arnau Tordera el capdavant: autèntic mestre de cerimònies d’aquesta complicada aposta, que canta, es mou i actua amb una elegància i força escèniques, fora de tot dubte.

“Frank V” és una obra musical de Friedrich Dürrenmatt i música de Paul Brukhard estrenada fa més de cinquanta anys (1959) a Zurich. Avui, sota la paròdia del musical accelerat,  mostra una qüestió de plena actualitat. Frank V és el president d'una banca privada fundada pel seu avantpassat Frank I. Des dels seus orígens el banc s'ha  mantingut fidel als seus principis: no fer mai un negoci honrat i no tornar mai un cèntim. Però tot i mantenir-se fidel a aquests principis, el banc es troba a punt de la bancarrota. Quan comença l'obra, Frank V es veu obligat a fingir la seva pròpia mort per a poder cobrar l'assegurança de vida. L'empresa pateix un cop rere l'altre. Un dels clients més importants tanca el seu  compte i la companyia envia a la seva empleada més atractiva a recuperar els diners, a l'habitació d'un hotel. Clar que és detinguda. El cervell de la situació és com sempre la dona, la dona de Frank V.Tot es complica, cal recórrer fins i tot a l’assassinat. A la darrera escena, els qui sobreviuen estan dins de la caixa forta i s'apunten amb metralletes, en una escena grotesca però efectista. Els fills de Frank V agafaran la direcció del banc i el convertiran en un  negoci honrat. I el mètode de Frank V continuarà arreu. Sàtira del sistema bancari o paràbola de tota la societat? En tot cas, no sembla haver-hi en l'autor,-contemporani de Brecht- cap voluntat de didactisme.El director de l'obra al Lliure de Montjuic, Josep Maria Mestres, ens parla de l'autoritat moral de Dürrenmatt en aquesta obra, paràbola satírica sobre el poder mortífer dels diners. Sergi Belbel ha fet una adaptació del text que sona bé i la petita orquestra d'Arnau Tordera i els Obeses hi posa la música, en versió del cantant i guitarrista ArnauTordera, de manera molt senzilla però no sempre prou convincent.Cal dir que de l'opereta original s'ha passat a l'òpera rock, cosa que sempre va,clar, en detriment de la paraula.  Mónica López, l'esposa del banquer està sempre convincent i segura. També ho està el banquer Eduard Farelo...la resta del repartiment passen més desapercebuts com a personatges, però tots tenen cert caràcter grotesc. Es mouen, canten...però no sempre és fàcil percebre les seves individualitats.Cal destacar l'espai escènic i el vestuari, sempre important en un musical. I aquí sí que hi trobem un encert. El vestuari de Nina Pavlovski és lluminós i l'espai escènic que ocupa la Sala Fabià Puigserver del Lliure fins els passadissos laterals d'entrada i ens ensenya un primer pis frontal poc aprofitat, aconsegueix ser funcional, vistós y senzill a la vegada, i donar moviment a la posada en escena. Són dotze actors i quatre músics que ocupen el teatre, un gran espectacle musical, potser una opereta expressionista.