“Frank V” és una obra musical de Friedrich Dürrenmatt i música de Paul Brukhard estrenada fa més de cinquanta anys (1959) a Zurich. Avui, sota la paròdia del musical accelerat,  mostra una qüestió de plena actualitat. Frank V és el president d’una banca privada fundada pel seu avantpassat Frank I. Des dels seus orígens el banc s’ha  mantingut fidel als seus principis: no fer mai un negoci honrat i no tornar mai un cèntim. Però tot i mantenir-se fidel a aquests principis, el banc es troba a punt de la bancarrota. Quan comença l’obra, Frank V es veu obligat a fingir la seva pròpia mort per a poder cobrar l’assegurança de vida. L’empresa pateix un cop rere l’altre. Un dels clients més importants tanca el seu  compte i la companyia envia a la seva empleada més atractiva a recuperar els diners, a l’habitació d’un hotel. Clar que és detinguda. El cervell de la situació és com sempre la dona, la dona de Frank V.

Tot es complica, cal recórrer fins i tot a l’assassinat. A la darrera escena, els qui sobreviuen estan dins de la caixa forta i s’apunten amb metralletes, en una escena grotesca però efectista. Els fills de Frank V agafaran la direcció del banc i el convertiran en un  negoci honrat. I el mètode de Frank V continuarà arreu. Sàtira del sistema bancari o paràbola de tota la societat? En tot cas, no sembla haver-hi en l’autor,-contemporani de Brecht- cap voluntat de didactisme.

El director de l’obra al Lliure de Montjuic, Josep Maria Mestres, ens parla de l’autoritat moral de Dürrenmatt en aquesta obra, paràbola satírica sobre el poder mortífer dels diners. Sergi Belbel ha fet una adaptació del text que sona bé i la petita orquestra d’Arnau Tordera i els Obeses hi posa la música, en versió del cantant i guitarrista ArnauTordera, de manera molt senzilla però no sempre prou convincent.

Cal dir que de l’opereta original s’ha passat a l’òpera rock, cosa que sempre va,clar, en detriment de la paraula.  Mónica López, l’esposa del banquer està sempre convincent i segura. També ho està el banquer Eduard Farelo…la resta del repartiment passen més desapercebuts com a personatges, però tots tenen cert caràcter grotesc. Es mouen, canten…però no sempre és fàcil percebre les seves individualitats.

Cal destacar l’espai escènic i el vestuari, sempre important en un musical. I aquí sí que hi trobem un encert. El vestuari de Nina Pavlovski és lluminós i l’espai escènic que ocupa la Sala Fabià Puigserver del Lliure fins els passadissos laterals d’entrada i ens ensenya un primer pis frontal poc aprofitat, aconsegueix ser funcional, vistós y senzill a la vegada, i donar moviment a la posada en escena. Són dotze actors i quatre músics que ocupen el teatre, un gran espectacle musical, potser una opereta expressionista.