F.I.R.A. – Fenòmens

Un bon intent. Hi ha la poesia aspra de jordi aspa que permet una ambientació a base dels personatges decrèpits de fira i dels espectadors que assumeixen veure elements fora de sèrie (amb tota la por que això pot comportar). En realitat, els artistes que hi actuen juguen a la preciositat i a l'equilibri. No hi ha gaire  ambient sòrdid ni fantasiós, tot i que sí que es juga amb els elements òptics i un punt de màgia per sorprendre els espectadors. A aquest circ, amb una música preciosa que hi lliga perfectament, li falten més colors, més disciplines artístiques, més fires estrafolàries i, sobretot que les transicions mantinguin el to dels números. Els personatges, que volen ser empàtics, s'excedeixen amb gestos i gags sense brou i trenquen la poesia, la il·lusió òptica, la partitura. Sembla com que alguns artistes se n'hagin desentès de sumar-se a al punt de trobada de la fira; el desequilibri interpretatiu en aquests instants és desmesurat; un abisme.  Però ens quedem amb els quadres al màstil, en el mà a mà i amb les il·lusions òptiques, una demostració que la dansa (el moviment i el detal màgic) casa molt bé en una proposta de circ contemporani.

Fenòmens Inversemblants Rescatats de l'Anonimat, F.I.R.A., juga amb elements recuperats de les antigues fires però no com una mostra exhaustiva d'aquests. Més aviat es tracta d'un recull de referents distints, on també intervenen personatges de còmic i jocs infantils passats pel tamís de la intel·ligent direcció de Jordi Aspa. Un món oníric que, malgrat la aparença artesanal i el gust pel vintage, fa ús de sofisticades projeccions integrades en números d'acrobàcia. La música de Frederic Filatre i Edurne Arizu n'és el fil conductor: una evocadora composició interpretada en directe pels mateixos músics (Edurne Arizu a l'acordió i veu i Frederic Filatre al trombó i clarinet baix)que esdevé la autèntica dramatúrgia de l'espectacle. Crispetes a dojo per obrir tots els sentits a gaudir! un senzill recurs molt ben jugat que serveix també per lligar la salsa de l'espectacle.   No es tracta aquí del "encara més difícil", si no d'anar portant l'espectador pels racons de la seva pròpia memòria emotiva i creant-ne de nous. Una perxa xinesa es torna el pal d'una vela que voleia al vent mentre el mateix Corto Maltés (Adrià Cordoncillo) reparteix galanteries entre Maria Villate i Anhalou Serre. Més que artistes de circ, hi han personatges de principi a fi que evolucionen dins un espai de somni ara gronxant-se en un trapezi de balanç (Mari Paz Arango), en la perxa o fent acrobàcies mans a mans (Fernando Melki)... no hi ha ballarins, però les ombres ballen i, en la seva acrobàtica dansa, desfilen animals exòtics, aràcnids sobredimensionats, monstres d'una fira de somni. Des de la nostra cadira, entrem a la barraca dels miralls que distorsionen la dansa de Maria Villate i el mirall ens ofereix unes fantàstiques imatges d'alta condensació poètica. És aquí on l'excel·lent il·luminació de Quicu Gutierrez arrodoneix la màgia de tot l'espectacle.

Tot i les diferents personalitats i estils dels artistes i directors que intervenen en cada edició, les produccions del Circ d’Hivern de l’Ateneu Popular Nou Barris solen denotar voluntat experimental, llibertat creativa i, en moltes de les fins ara 19 edicions, una reconfortant mitjana de qualitat. Aquestes tres característiques brillen notablement en F.I.R.A., la creació dirigida per l’escarlatacircus Jordi Aspa i defensada amb fe i eficàcia pel Col·lectiu Tierra –un equip heterogeni que funciona admirablement i que pot tenir molt de camp per córrer. Si hagués de definir aquests Fenòmens Inversemblants Rescatats de l’Anonimat (F.I.R.A.), el primer que em vindria al cap serien els conceptes evocació i recreació. No estem, en efecte, davant d’un espectacle directe, descriptiu, figuratiu ni referencial sobre el món de les barraques de fira, els fenòmens humans ni –encara menys– les parades de monstres. Però, tanmateix, F.I.R.A. evoca tots aquests mons des d’una òptica que, sigui dit de passada, sembla ser molt del gust de la companyia Escarlata Circus. En aquest sentit, em remeto a espectacles seus com Pell de gallina (2000), Llenties i Marabú (2005) o Cabaret Petrificat (2014). F.I.R.A. ens convida a un univers oníric ja des de la suggeridora atmosfera que ens xucla com un vòrtex tranquil tan bon punt s’obre el teló. Després, la successió de moments, situacions, imatges, climes i personatges, ens condueix a través d’un temps i d’uns espais que, desconeguts i familiars alhora, ens són tothora amables. Hi ha, en aquest espectacle, troballes estètiques i sensibles que denoten criteris clars i amor per la feina ben feta. Un exemple: el número de les ombres corporals, d’argument i execució que el mateix Philippe Genty podria firmar de bon grat. Un altre: la conversió de la perxa xinesa en el pal major d’un veler, l’hàbitat on Adrià Cordoncillo deambula enmig d’un clima sonor de boira nòrdica que s’il·luminarà poèticament quan hi entrin Maria Villate i Mari Paz Arango gronxades per una havanera. Un temporal s’endurà la poesia i, quan arribi de nou la calma, un polsim de Tibidabo reflectirà la misteriosa i pertorbadora dansa d’una ondina solitària al mirall del mar –Maria Villate en un dels moments més màgicament intensos de l’espectacle. Tècnicament són també destacables, per argument i execució, les acrobàcies portades i els mans a mans de Fernando Melki i Àfrica Llorens amb coreografia coral, les figures agosarades i efectistes  de Mari Paz Arango al trapezi de balanç i les acrobàcies a la perxa xinesa d’Adrià Cordoncillo i la mateixa Arango. L’espectacle gaudeix (i ens fa gaudir) de l’acurada il·luminació de Quico Gutiérrez (a qui només demanaria que fes brillar una mica més el mans a mans de Melki-Llorens). Un esment especial per a la potència dramatúrgica de la banda sonora composta per Fréderic Filiatre i Edurne Arizu (Filiatre ja s’havia lluït a El circ de Sara, 11è Circ d’Hivern, 2006). Ell al trombó de colissa i ella a l’acordió i la veu vehiculen una música que no és ni descriptiva ni d’acompanyament, sinó que es lliga íntimament a les accions per crear-hi sòlides unitats dramàtiques: es podria ben bé definir de “música argumental”. Els recomano que no triguin a anar a l’Ateneu Popular Nou Barris a gaudir dels suggeriments, les subtils ironies, les picades d’ullet i les amoretes juganeres d’aquesta petita gran joia d’espectacle. ✩  ✩  ✩