Tot i les diferents personalitats i estils dels
artistes i directors que intervenen en cada edició, les produccions del Circ d’Hivern
de l’Ateneu Popular Nou Barris solen denotar voluntat experimental, llibertat
creativa i, en moltes de les fins ara 19 edicions, una reconfortant mitjana de
qualitat. Aquestes tres característiques brillen notablement en F.I.R.A., la creació dirigida per l’escarlatacircus
Jordi Aspa i defensada amb fe i eficàcia pel Col·lectiu Tierra –un equip
heterogeni que funciona admirablement i que pot tenir molt de camp per córrer.

Si hagués de definir aquests Fenòmens Inversemblants Rescatats de l’Anonimat (F.I.R.A.), el
primer que em vindria al cap serien els conceptes evocació i recreació. No estem,
en efecte, davant d’un espectacle directe, descriptiu, figuratiu ni referencial
sobre el món de les barraques de fira, els fenòmens humans ni –encara menys–
les parades de monstres. Però, tanmateix, F.I.R.A.
evoca tots aquests mons des d’una òptica que, sigui dit de passada, sembla ser
molt del gust de la companyia Escarlata Circus. En aquest sentit, em remeto a espectacles
seus com Pell de gallina (2000), Llenties i Marabú (2005) o Cabaret Petrificat (2014).

F.I.R.A. ens convida a un univers oníric ja des de la
suggeridora atmosfera que ens xucla com un vòrtex tranquil tan bon punt s’obre
el teló. Després, la successió de moments, situacions, imatges, climes i personatges,
ens condueix a través d’un temps i d’uns espais que, desconeguts i familiars alhora,
ens són tothora amables. Hi ha, en aquest espectacle, troballes estètiques i
sensibles que denoten criteris clars i amor per la feina ben feta. Un exemple:
el número de les ombres corporals, d’argument i execució que el mateix Philippe
Genty podria firmar de bon grat. Un altre: la conversió de la perxa xinesa en
el pal major d’un veler, l’hàbitat on Adrià Cordoncillo deambula enmig d’un
clima sonor de boira nòrdica que s’il·luminarà poèticament quan hi entrin Maria
Villate i Mari Paz Arango gronxades per una havanera. Un temporal s’endurà la
poesia i, quan arribi de nou la calma, un polsim de Tibidabo reflectirà la
misteriosa i pertorbadora dansa d’una ondina solitària al mirall del mar –Maria
Villate en un dels moments més màgicament intensos de l’espectacle.

Tècnicament són també destacables, per argument i
execució, les acrobàcies portades i els mans a mans de Fernando Melki i Àfrica
Llorens amb coreografia coral, les figures agosarades i efectistes  de Mari Paz Arango al trapezi de balanç i les
acrobàcies a la perxa xinesa d’Adrià Cordoncillo i la mateixa Arango.

L’espectacle gaudeix (i ens fa gaudir) de l’acurada
il·luminació de Quico Gutiérrez (a qui només demanaria que fes brillar una mica
més el mans a mans de Melki-Llorens). Un esment especial per a la potència
dramatúrgica de la banda sonora composta per Fréderic Filiatre i Edurne Arizu (Filiatre
ja s’havia lluït a El circ de Sara, 11è
Circ d’Hivern, 2006). Ell al trombó de colissa i ella a l’acordió i la veu
vehiculen una música que no és ni descriptiva ni d’acompanyament, sinó que es lliga
íntimament a les accions per crear-hi sòlides unitats dramàtiques: es podria ben
bé definir de “música argumental”.

Els recomano que no triguin a anar a l’Ateneu Popular Nou
Barris a gaudir dels suggeriments, les subtils ironies, les picades d’ullet i
les amoretes juganeres d’aquesta petita gran joia d’espectacle.

✩ 
✩ 
✩