SiNOPSi
Ballarina. Podré anar a tal lloc, relacionar-me, donar-me a conèixer, fer-me entendre, afermar la meva posició, deixar-me portar, saltar algun obstacle, forçar la situació, superar la meva pròpia marca, desconfiar, notar el rubor, tornar a intentar-ho, insistir, provar, provocar, rectificar la trajectòria, buscar l’equilibri, sortir sense ser vista, tornar, intentar-ho de nou, tancar els ulls, errar, sucumbir, caure, fondre’m o surar i retirar-me a temps.
Sònia Gómez en fa una n ova aproximació en la seva versió reload 2014-2024
ARTICLE
«La tovallola xopa i la força encara indomable» | Por Bàrbara Raubert
Un últim assaig al Graner abans d'encaminar-se cap a Terrassa: els tempos s'han quadrat, els moviments són més precisos i les paraules suavitzades però l'energia es manté intacta, amb un crescendo imparable de moviments, gestos i gotes de suor que després de cinquanta minuts recull la tovallola. El final és apocalíptic, tal com prometia. Amb només dues setmanes de diferència la peça ha cristal·litzat amb totes les facetes esperables de la particular combinació escènica de Sònia Gómez, una fusió complexa entre el pop i el conceptual a través de la pista giratòria d'una disco. El ball significa deixar-se portar pel joc del ritme i del cos lliure, és un vehicle de trànsit entre la simplicitat de l'"aquí estic" i la complexitat del discurs sobre el "què faig aquí", que és la dansa contemporània. També hi ha poesia visual en escena: un cervell sense closca i el flamenc que s'ho mira tot. Bailarina és una peça formada per moltes petites peces que cadascú ha de fer encaixar mentre observa els moviments de Sònia Gómez . La seva és una activitat programada i organitzada en forma de bucle que la condueix al deliri fins fer-la volar. Així es mou també la mirada de l'espectador, enfocant el recorregut ampli de la ballarina, els seus moviments interessants, els detalls que troba per l'espai. Les sensacions plaents del moviment i, de cop, una punxada de dolor. Sònia Gómez s'intenta mesurar, però l'energia és massa forta per posar-hi un límit.
«Fer anys i no llençar la tovallola» | Por Bàrbara Raubert
Poder seguir fent anys i no llençar la tovallola és un èxit, et trobis com et trobis. Després, veure que hi ha gent que tampoc no la llença malgrat tenir-ho més difícil perquè la seva feina es basa en el reconeixement públic, és l'èxit de debò. Que tu siguis part del públic i et puguis reconèixer en aquest esforç i valorar-lo, aquest és l'èxit de la cultura que avui he sentit de prop. Sònia Gómez ara fa 10 anys dalt l'escenari, mantenint la seva personalitat i manera de fer independent, fresca, bolcada a la recerca, permeable a l'entorn i des del seu interior, sincera. Abans de llençar la tovallola -que insinua haver pensat algun cop- celebra no haver-ho fet amb una nova peça titulada "Bailarina". M'autoconvido a un dels primers assajos oberts, sense saber poc més que aquest títol i, coneixent-la, disposada a qualsevol cosa, des de l'autobiografia al ballau-vos-ho vosaltres mateixos. Però no, és ella qui balla com mai no l'havíem vist abans, amb una tenacitat que l'amara de suor des del minut 10 de l'espectacle. Les idees, no poques, van encaixant les unes sobre les altres a mesura que avança per les diferents parts d'aquest puzzle (d'una ballarina vestida de rosa, al Delta de l'Ebre, amb un cervell de plàstic i una barra de majoret) pràcticament fet. La darrera peça, però, prefereix no posar-la encara. Esperarem. Vídeo teaser
