Constructivo

Arriben ells i s’acaba la tranquil·litat; carretó cap aquí, totxos cap allà... ara toca posar-se en l’obra! Són en Rafa (que parla anglès perquè és espanyol) i en Luigi (un italià que parla el que convingui); paletes de tota la vida, dels que saben que per arreglar un esglaó no cal reformar tota la casa, i dels que creuen que els edificis han de servir per acollir-hi les persones i no per definir l’skyline més cool de la ciutat. Corren amunt i avall de La Planeta –fan obres al pis de dalt– i quan s’aturen aprofiten per jugar una mica “a les paraules” i descobrir-hi altres sentits, o per explicar-nos tot allò que els afecta i preocupa. En Luigi –que tira a sentimental– recorda els companys; ens parla del seu pare, de la seva última petició abans de morir, d’aquell cop que el va portar a veure La Pietà de Miquel Àngel –i que els serveix per engiponar-se una de les millors escenes del muntatge. En Rafa és més guerrer, i no por evitar afalconar-se dels star architects que regnen pel món i de les seves obres rutilants, sigui el Guggenheim de Bilbao, la torre Agbar de Barcelona o El Bolet de Girona. I ho fan amb aquell aire desmenjat, com qui les diu sense engaltar… pura aparença. El que passa és que gasten molta ironia, i també una mica de mala bava, que els ve de ser uns observadors aguts de la realitat i veure situacions injustes i despeses inútils que no els agraden gens ni mica; de tenir molt de sentit comú, que no combrega amb tanta absurditat general, i una animeta tendra i sensible que es manifesta en la deliciosa escena final, qual al final de la jornada s’apleguen per compartir el sopar dins la tenda que els acull com una veritable llar; tota una lliçó. Constructivo és un espectacle performàtic, adaptable a qualsevol espai, que els “promotors” d’arreu haurien de tenir molt en compte perquè és una proposta divertida, poètica, intel·ligent i ben construïda que es posa el públic a la butxaca, i perquè Ernesto Collado (actor i creador singular) i Piero Steiner (artista polivalent), a més de paletes i filòsofs, són dos intèrprets fenomenals que, junts, formen un duet antològic i genial. 

Transmitir. Bonita y deseada palabra. Entrar por primera vez en una sala, expectativas altas, pero sobre todo ganas de dejarte sorprender. Espectáculo de pie, ni cuarta ni tercera pared, nada absolutamente nada te separa de la escena, simplemente tu propio miedo a ser más o menos partícipe.Una vez situada en escena comienza el viaje, Rafael (Ernesto Collado) y Luigi (Piero Steiner) son dos albañiles que nos llevarán desde el humor, pasando por la ternura, la emoción, hasta el cabreo por saber que somos víctimas y verdugos de muchas de sus historias. Se me escapa la lagrimita mientras escucho las historias familiares de Luigi, aquello que en directo no captamos pero que luego te deja un gran sentimiento de oportunidad perdida. Sin embargo, Rafael es más directo, y muchas veces sus palabras son contrarias a sus sueños, la demolición versus la construcción de grandes edificios.Si bien es cierto que por momentos me vi sumergida en una película de Buñuel con un Don Quijote y un Sancho, otros con el personaje de Luigi parecía salida de una peli de Alfredo Landa, su mirada tierna y un humor parecido aunque con diferente trasfondo. Ernesto Collado y Piero Steiner crean un universo muy particular. Durante una hora te olvidas que estás en una sala viendo teatro, la conexión es tan directa, real e impactante que desde los primeros minutos sabes que te creerás todo lo que te expliquen, que da igual lo que te cuenten porque ya te tienen ganada. (...)

L'única cosa garantida en els espectacles on Ernesto Collado afegeix la seva signatura és l'humor. La resta resulta imprevisible i inclassificable. Per aquest 'Constructivo', que basteix junt a Piero Steiner, ens ha preparat un còctel amb aires de "work in progress", amb aroma de cabaret polsegós, amb escenes irregulars que van sobreposant-se com els materials d'una casa. La forma i el significat de les construccions que ens envolten, del paisatge que hi generen, del sentit de la creació humana, són temes que suren en aquesta obra que presenta l'encert de l'espai triat per representar-la, l'interior d'una mastodòntica farinera abandonada que ens convida a qüestionar el sentit últim dels nostres actes constructius i la seva permanència, cabòries oportunes en aquests temps post-boom del totxo.