Ernesto Collado i Piero Steiner interpreten dos paletes que, tot i que la seva obsessió i ofici sigui construir, tramen un pla per convertir en terrenys erms les finques amb palaus que ningú habita o els aeroports, que mai són acollidors. Des d’aquesta peça, Collado manté les històries fictícies que li permeten dissenyar un món utòpic com ja va abordar a Nueva Marinaleda o a Montaldo (Grec 2013). La visió tant primària i radical dels protagonistes contrasta amb una professió dura però poc identificada amb el respecte a la Natura. Efectivament, una arquitectura no pot ser fràgil, ningú estaria disposat a que li construïssin un envà que es caigués al primer cop d’aire. Però ells aspiren a què els edificis respirin humanitat. Que les portes tinguin pom per poder palpar-les i prohibir les portes automàtiques i, sobretot, les giratòries. Per això, opten per amanir un tomàquet amb l’equilibri més inútil però alhora amb un exercici de poesia visual (digne d’un professor de Copenhaguen o, seguint el símil, amb un artilugi de l’artista Jordi Galí). 

No fan crítica destructiva gratuïta. Ells advoquen per abraçar les columnes o per resseguir amb la llengua el dibuix dels vidres. Aconseguir que els edificis responguin als estímuls d’altres sentits que el de la vista. Repudien els skyline de les ciutats quan s’arrriba amb avió. Que es construeixin edificis singulars per a prestigi de la ciutat però sense tenir en compte l’ús i necessitat dels seus ciutadans. D’una lògica irrefutablement paròdica.