Losers (perdedors)

· La jove autora i directora es consolida al panorama teatral amb aquesta comèdia romàntica · Alba Florejachs i Jordi Díaz interpreten amb comicitat i tendres la parellaprotagonista · Per Buchaca, escriure una comèdia és la cosa més complicada del món Després de l'èxit d'El crèdit, de Jordi Galceran, que ha estat set mesos en cartell, La Villarroel de Barcelona aposta per una comèdia romàntica que pel que sembla també tindrà un llarg recorregut. El germen inicial de Losers, de Marta Buchaca, igual que El crèdit, sorgí del Torneig de Dramatúrgia, un singular combat teatral que organitza el Festival Temporada Alta de Girona. Formada al Centre d’Études Théâtrales de Louvain-la-Neuve (Bèlgica) i a l'Obrador de la Sala Beckett de Barcelona, tot i ser molt jove, Buchaca ja fa tems que s'ha revelat amb bona mà per crear hist`ues i amb bon olfacte teatral. Recordem L’olor sota la pell (2005), Emergència (2006), Plastilina (2007, finalista als premis Max el 2010, es presentà a Guatemala, el Salvador i Caracas), A mi no em diguis amor (2010) i Les nenes no haurien de jugar a futbol (2009, que recentement s'ha representat a La Trastienda de Madrid i també va anar a Nova York, Vancouver, Saskatoon, Victoria, Split, Mèxic). A Marta Buchaca, que escriu i dirigeix les pròpies obres, li agrada retratar persones del seu entorn, plasma situacions que tots podem viure, per això el públic sempre troba algun element en què identificar-se. Té un bon maneig del llenguatge teatral i conjuga amb la mesura justa elements dramàtics i còmics. A l'última obra, Losers, ens presenta una comèdia romàntica, plena de gags humorítstics i també d'emoció. Els personatges podrien ser patètics, però traspues tendresa. Interpretats magníficament per Alba Florejachs i Jordi Díaz, aquests dos perdedors, Sandra y Manel, ho són relativament, simplement no han aconseguit el que se suposa que cal haver trobat als 40: una parella estable, fills, una bona feina... Losersés una obra molt del moment, amb referències molt actuals (marques de telèfons, de supermercats, d'aplicacions de mòbil, webs de contactes), que aborda l'assumpte de la parella i la frustració de no tenir-ne d'una manera fresca, per arribar a la conclusió que cadascú és un espècimen rar en el seu gènere i que la gràcia és que l'altre sàpiga apreciar les seves particularitats com un valor.A la web de rtve trobareu l'entrevista sencera a Marta Buchaca.

Si hi ha un gènere maltractat, tant pel cinema com pel teatre, i fins i tot la literatura, és la comèdia dramàtica. I si no veieu clara aquesta afirmació, feu un repàs d'alguna pel·lícula o funció emmarcada en aquest estil que hàgiu vist últimament. En la majoria de casos haureu de reconèixer que, tot i haver caigut en la temptació causa de tràilers o anuncis molt ben executats i prometedors, el resultat final normalment deixa molt a desitjar.De vegades sembla que per explicar històries que barregin amor i humor ha prou amb tirar dels tòpics de sempre, els mateixos personatges plans vistos una i mil vegades i oferir poques o nul·les sorpreses en els finals. La veritat acaba cansant, i fins i tot molestant, ja que en certa mesura és com si es tractés l'espectador més romàntic com si fos menys intel·ligent, com si es conformés amb molt menys, amb propostes a mig gas. I encara que també és cert que el nivell d'exigència del públic en general ha baixat, i molt, i la predisposició a riure amb tot i per tot és màxima, s'agraeixen propostes com les de Marta Buchaca, capaç d'arrencar somriures amb Losers cada nit a La Villarroel.(seguir llegint al link en castellà)

Marta Buchaca ha escrit una obra propera, divertida, urbana, àgil i fastigosament fidel al món de la parella. Una noia de 35 anys coneix un noi de 40 i s’enamoren. Una dona i un home que no són, que diguem, uns triomfadors, que amaguen tots els retrets que ens podem fer qualsevol home i dona d’aquesta edat (podríem ampliar aquest ventall, per cert). Una exageració en tota regla per plasmar la nostra societat mòbil-addicta, donat que tot comença en una botiga de mòbils i els mòbils adquireixen un paper gairebé protagonista. Més verídic, impossible. El text requereix molt als dos actors. I a la directora (ja va bé que sigui la mateixa Buchaca). Una interpretació senzillament discreta convertiria Losers en una obra... loser, perdedora, friki, convencional. I no ho és. Tot i que alguna de les situacions són ja llocs comuns: potser ja hem fet molts acudits sobre telefonistes colombianes o sobre apassionants converses amb contestadors automàtics. Interessen més les reaccions dels actors, les picades d’ull al públic, sempre ben col·locades en la trama i sempre, fins i tot esclaridores. És una comèdia urbana pura i dura. Crea una atmosfera familiar, ja sigui en la botiga on transcorre la primera part com en l’apartament de (presumptes) mileuristes que, després d’un divertit canvi d’acte i d’escenografia, passaran a compartir el parell de ‘tortolitos’. Trucades indiscretes, aspiracions amagades, desavinences conjugals (i alguna lliçó d’economia domèstica: comprar econòmic no és sinònim d’estalviar), sospites i palles mentals acaben creant una certa tensió en la qual podem entendre que els pares d’ella acabin picant a la porta i els espectadors arribem a patir perquè ni ella ni ell els obren. Tensió que, per descomptat, descarreguem amb riallades.

Marta Buchaca és una de les autores catalanes de la darrera generació, i, segons que va dir el curs passat en un encontre a l'Institut del Teatre sobre Dona i Teatre, mai no s'ha sentit marginada pel fet de ser dona  ja que els seus pares li han donat l'educació per arribar al éxit. És una excel·lent autora i el seu primer éxit va ser Litus, estrenada a la Flyhard, que desprès es va fer a l'Espai Lliure i també a força teatres de Catalunya.Ara, Buchaca ha estrenat a la Villarroel Losers (Perdedors), on Jordi Galceran havia gaudit fins ara del gran éxit que ha suposat "El Crédit". "Losers" és també una comèdia contemporànea de dos personatges, aquí "noi-noia". Ella va a una botiga de mòbils, té prop de quaranta anys, vol tenir parella i decideix intentar-ho amb el venedor que també es troba en un estat anìmic similar. La primera part es sitúa a la  botiga, a la segona ja són una parella i viuen junts. Les situacions que es produeixen estan sempre entre la normalitat i l'embolic, tenen bon ritme i alguna petita sorpresa. Tot flueix amb suavitat i un cert interès. És una comèdia senzilla i ben construïda que distreu prou i que sense grans sorpreses ens fa disfrutar d'alguns moments. Un espai escènic pel primer acte a la botiga, un altre a casa, a la llar...Tots dos ben dissenyats i elegants. Alba Florejachs es mostra com una magnífica actriu i Jordi Díaz està també força bé. Agradarà al públic que es vol distreure sense que li compliquin massa la vida. Tindrà l'éxit que buscava Marta Buchaca: una peça moderna i ben feta que no ens doni mals de cap.

Amb la complicitat d’Abel Folk, coproductor de l’obra amb Focus, Marta Buchaca i companyia fan front al difícil repte de recollir un testimoni tan preuat com el d’ ‘El crèdit’ (8 mesos en cartell i gairebé sempre amb el 100% d’aforament) . Segurament no estarà en cartell tan de temps, però l’autora afila cada cop més els diàlegs i les escenes de les seves obres. Fer riure no és fàcil, i a ‘Losers’ hi ha moments de bona comèdia -de to romàntic-. Els dos entranyables perdedors que retrata l’obra, tan matussers emocionalment com incapaços de traçar una existència amb un mínim de perspectives, exemplifiquen una generació que s’apropa als quaranta amb tota la feina per fer. Alba Florejachs (la vis còmica de la qual vam descobrir a ‘Demà serà un dia millor’) i Jordi Díaz els fan propers, tot i el freakisme dels personatges. Ella una mica bleda, acomplexada i enganxada al mòbil i a les xarxes socials. Ell turmentat per una mare possessiva, acostumat a tirar endavant amb una sabata i una espardenya, i ferit encara, per una recent separació. La primera part és la de la coneixença a la botiga de mòbils on ell treballa. La segona la de la convivència en un minúscul pis de 30 metres quadrats. En aquest punt, la comèdia agafa, a estones, regust d’agredolç, i acaba desembocant en un final un pel melindrós. Una mena d’acte d’empatia de l’autora cap a dos sers patètics, que tenen, també, el seu dret a fer-se un racó. El final que, probablement, espera un ampli sector del públic, sobretot ara que, qui més qui menys, coneix de prop què són les estretors. Soc dels que pensa que a la cartellera hi ha d’haver de tot, també comèdies romàntiques innòcues. Marta Buchaca no ha amagat mai la seva inclinació pel teatre de vocació comercial, i n’està començant a ser una experta. Finalment, comentar que la Villarroel ha optat per un escenari amb grada de dues bandes com a signe distintiu. És una solució interessant en termes de proximitat del públic. A vegades però, i un exemple és la funció que vaig presenciar, una de les dues grades, quan  l’ intèrpret dona l’esquena,  té dificultats per seguir alguns diàlegs. Florejachs i Díaz n’ haurien de ser conscients.