Alba Florejachs i Jordi Díaz són dues màquines còmiques a dalt de l’escenari. El text que serveix, i que també dirigeix, Marta Buchaca els dóna molts bons moments per a lluir-se (ara aixecant els braços desgarbats, com les aspes de molí de vent que atacarien a tot un Quixot, ara aixecant una cella, volent ser atractiu a tota hora) però alhora els aguanta perquè no es desmadrin. El text i la situacio ja aconsegueix els riures generosos del públic.

És una proposta de comèdia romàntica que beu dels tòpics de la quotidianeitat. Però no cansa, els explota amb frescor. Tot i la satisfacció de veure triomfar l’amor (per moments, tot es pot esfondrar) hi ha unes gotes d’amargor que denoten que el seu amor és tant limitat com la dimensió del piset (de 30 metres quadrats), la capacitat de comunicar-se sincerament (a través d’un Iphone), o la poca confiança dels pares als seus èxits (estiguin vius o morts sempre planarà sobre ells l’estrella del fracàs, de poca ambició). És una obra molt menys amarga que Litus (Sala Flyhard, 2012), evidentment, i que li agrada fabular sobre l’amor com si fos un element químic massa inestable (A mi no em diguis amor, TNC, 2010). Llarga vida a la comèdia amb tics d’intel·ligència i sense complexes.