Romeu i Julieta

Interessant proposta de Romeu i Julieta al Teatre Akadèmia. És una proposta que no estalvia drama: la sessió s'allarga fins ben entrades le sdues hores i mitja (comptant els cinc minuts de pausa). Però, per estranmy que pugui semblar no són gens sofertes (i això que les cadires de la sala no siguin precisament butaques). És un bon treball dels protagonistes (Romeu i Julieta), molt ben acompanyats per un repartiment que dóna l'energia, el moviment, el joc escènic. El director, fill de la família dles Propeller, ha sabut transmetre aquesta manera coral de fer teatre, tot i que a l'escena hi siguin els imprescindibles.Si la por de les diverses veriosns de Romeu i Julieta és veure una noia verge, tova, sense més esma que cantar la bellesa i la honradesa del seu amat secret, ara es veu una noia que lluita contra les contradiccions. Que estima fins a la mort. Que s'atreveix a contradir i que la reconciliació no és més que un nou engany per fer el que li dicta el cor. Romeu, en canvi, cedeix una certa força per compartir-la amb Julieta. Segueix igualment enamorat i procura treure's de sobre les rancúnies familiars però l'odi i la venjança l'encegaran i el duran al pitjor dels destins.Si la primera part és un punt cridada degut a la lluita i les bromes d'amors, és en la segona part on la subtilesa, el gest, el silenci guanyen la partida. Sembla que el vers no constrinyeixi, i les interpretacions són més emocionals, de pell de gallina, gràcies a la proximitat que permet la sala. La peça acaba teòricament estada el 12 de gener. Ja cal que prorroguin o que busquin nous espais, també tant buits com eficaços a, per exemple, el Festival Shakespeare dels propers mesos. Una petita perla.

La frescor, l’energia, el desplegament físic i d’imaginació tan característics de la Propeller s’han trasplantat al Teatre Akàdemia amb  Romeu  i Julieta.  El responsable d’aquesta transformació és Dugald Bruce-Lockhart, actor i director associat de la cèlebre companyia que representa les obres de Shakespeare per tot el món. Sense ell, i sense l’entrega dels actors i actrius del repartiment, el muntatge no hauria estat possible. O en tot cas, hauria estat representat de forma molt diferent.  La bona acollida de l’obra, traduïda per Miquel Desclot, està més que justificada. La posada en escena de Bruce-Lockhart aprofita a la perfecció l’estructura del local del carrer de Buenos Aires –magnífiques les escenes dels enamorats a la balconada–, idònia per desenvolupar-hi la tragèdia romàntica des d’una òptica que potencia la codependència dels protagonistes.  Amb el simple attrezzo d’unes cordes penjants i unes taules, unides o separades per ubicar diferents escenes, n’hi ha prou per recrear tota l’èpica d’aquest thriller d’acció i la seva aurèola d’idil·li tràgic. Les màscares i el vestuari il·lustratius del carnaval són, juntament amb les vistoses coreografies de les lluites i intrigues entre els Capuleto i els Montesco, els elements que completen una fluida posada en escena, en què el director també fa servir l’estètica de les estàtues humanes que el van sorprendre a la Rambla. Tot això unit a una, en general, bona dicció del vers i a la intensitat fa que les dues hores de la funció passin volant.  Els 11 intèrprets acaben travessant la quarta paret i aconsegueixen que el públic descobreixi els matisos d’aquest clàssic. Guillem Motos i Sílvia Forns exhibeixen tota la ingenuïtat i idealisme dels amants de Verona. Helena Font és una convincent Dida, tot i que una mica passada de decibels, i Emilià Carillà i Andrea Montero es mouen amb encert com els Capuleto, així com Lluís Olivé com a líder de la família rival. Però sobretot destaca el coral esperit interpretatiu d’una companyia entregada.