La frescor, l’energia, el desplegament físic i d’imaginació tan característics de la Propeller s’han trasplantat al Teatre Akàdemia amb  Romeu  i Julieta.  El responsable d’aquesta transformació és Dugald Bruce-Lockhart, actor i director associat de la cèlebre companyia que representa les obres de Shakespeare per tot el món. Sense ell, i sense l’entrega dels actors i actrius del repartiment, el muntatge no hauria estat possible. O en tot cas, hauria estat representat de forma molt diferent.
 La bona acollida de l’obra, traduïda per Miquel Desclot, està més que justificada. La posada en escena de Bruce-Lockhart aprofita a la perfecció l’estructura del local del carrer de Buenos Aires –magnífiques les escenes dels enamorats a la balconada–, idònia per desenvolupar-hi la tragèdia romàntica des d’una òptica que potencia la codependència dels protagonistes.
 Amb el simple attrezzo d’unes cordes penjants i unes taules, unides o separades per ubicar diferents escenes, n’hi ha prou per recrear tota l’èpica d’aquest thriller d’acció i la seva aurèola d’idil·li tràgic. Les màscares i el vestuari il·lustratius del carnaval són, juntament amb les vistoses coreografies de les lluites i intrigues entre els Capuleto i els Montesco, els elements que completen una fluida posada en escena, en què el director també fa servir l’estètica de les estàtues humanes que el van sorprendre a la Rambla. Tot això unit a una, en general, bona dicció del vers i a la intensitat fa que les dues hores de la funció passin volant. 
 Els 11 intèrprets acaben travessant la quarta paret i aconsegueixen que el públic descobreixi els matisos d’aquest clàssic. Guillem Motos i Sílvia Forns exhibeixen tota la ingenuïtat i idealisme dels amants de Verona. Helena Font és una convincent Dida, tot i que una mica passada de decibels, i Emilià Carillà i Andrea Montero es mouen amb encert com els Capuleto, així com Lluís Olivé com a líder de la família rival. Però sobretot destaca el coral esperit interpretatiu d’una companyia entregada.