El hijo del acordeonista

Qualsevol espectacle teatral està concebut per complir unes determinades funcions: divertir, alliçonar, emocionar... Hi ha, però, un teatre socialment necessari. Es tracta d'aquells espectacles que busquen aprofundir en les identitats humanes i col·lectives per fer-nos-les més intel·ligibles; un teatre que, a vegades, pren l'etiqueta de teatre polític i, en fer-ho, sembla revestir-se d'una càrrega negativa que llastra l'espectacle. El hijo del acordeonista és un d'aquests espectacles necessaris per a la salut social que no carrega amb el feixuc pes de la retòrica ideològica. Parteix de la novel·la homònima de Bernardo Atxaga (Soinujolearen semea, 2003), una novel·la força personal que narra la relació de dos amics d'infància a través del temps i en diferents escenaris. Del petit poble d'Obaba a la costa oest dels EUA, dels anys 30 a les acaballes del segle XX, Joseba i David, el fill de l'acordionista, viuran una relació d'amistat marcada pels seus orígens familiars i la seva militància a l'ETA. L'adaptació de Patxo Telleria dibuixa un fil conductor molt clar i amb una certa asèpsia política, conservant els salts temporals ja presents en la novel·la. Fernando Bernués il·lustra la història amb imatges molt poètiques que subratllen els elements més emocionals de la història. Una mena de àlbum sentimental, despullat de discurs polític, desfila davant els ulls dels espectador. En la interpretació es busca un to naturalista que malmet les ànsies de posicionament del públic més radical. D'alguna manera es sacrifica el discurs més contundent pel fet de poder arribar a tot tipus de sensibilitats. Malgrat això, l'espectacle és d'un notable nivell artístic tant en la interpretació com en els altres aspectes de la nòmina teatral. Una escenografia a dues alçades, que troba en la forma d'acordió el seu leitmotiv acull a uns actors que es desdoblen en diferents personatges i a personatges interpretats per diferents actors.  Un conjunt on brolla l'emoció que és la fi última de qualsevol espectacle teatral. 

'El hijo del acordeonista' es considerada la novel·la més personal de l'escriptor Bernardo Atxaga (Asteasu, Gipuzkoa, 1951). Estructurada com un mirall amb diferents cares, recorre el passat i el present, des dels anys trenta fins a finals del segle XX, diversos espais físics i temporals, des del mític paisatge literari d'Obaba a la Califòrnia real, i alterna les diferents etapes dels seus principals personatges. Els protagonistes són Joseba i David (el fill del acordionista que dóna títol a l'obra), dos amics des de la infància.  Publicada el 2003, la novel·la va obrir un debat sobre el paper de la crítica literària, fins al punt que un crític espanyol (Ignacio Echevarría) va ser despatxat de la seva feina per haver tingut la gosadia de parlar malament de la novel·la en un diari (El País) del mateix grup editorial (Alfaguara). Val a dir que la crítica d'Echevarría era desafortunada i, llegida ara en la distància del temps, sembla més una batuda personalista, tocada pel tema de fons sobre el País Basc, que no pas una crítica literària objectiva. El conflicte basc planava de fons, deu anys abans, com encara hi plana ara, de fet, ni que estigui en estat letàrgic temporal.No crec que l'adaptació teatral de la companyia Tanttakoa Teatre faci perdre la cadira a cap crític del ram escènic, si encara en queda algun. El muntatge ha estat ben rebut des de la seva estrena. Però sí que un té la sensació que entre la posada en escena i la interpretació hi ha un mur invisible i impenetrable —¿el mur de la novel·la segurament?— que fa que les diferents escenes, la majoria molt breus, optin per reconstruir les peces del trencaclosques de l'original. I fa l'efecte que, en el resultat final, pesa més el respecte a la retrospecció de l'original literari que no pas l'emoció que hauria de desprendre's el clima escènic amb personalitat pròpia. (...)

La potència de El hijo del acordeonista és incommensurable. El tema, la manera de tractar-lo, la relació de dos amics, les pors i els secrets del passat (amagatalls inclosos) generen una controvèrsia notable i són un molt bon material per a pujar a escena. Peca, en tot cas, de presentar la realitat amb voluntat objectiva, però en què hi ha poc recorregut per justificar la impunitat dels feixistes. El treball de dramatúrgia de Tanttaka Teatroa s'ha preocupat molt que la trama se segueixi bé i que sigui molt àgil (que, efectivament, se'n surten molt bé d'una trama prou complexa) però ha oblidat les actituds dels personatges. Per això, hi ha una mancança d'ànima en la interpretació que fa que no empatitizi prou amb la platea. És una llàstima perquè deixant tant despullada la història es fa previsible, fins i tot, el desenllaç final, que és l'últim cop de canell a un rumor mal explicat des de sempre. De totes maneres, és recomanable per a comprendre, amb un punt de nostàlgia i un espai ple d'acordions convertit en sala de tortura, seients de tren, pedres de riu... perquè ETA va arrelar en la societat basca d'abans de la fi del franquisme. I en com aquella lluita armada va perdent sentit i legitimitat.