Capricis

Hi ha diversos motius per anar a veure Capricis, i un dels més rellevants és l’oportunitat que ofereix de poder presenciar a una companyia de dansa del país que situa d’alt l’escenari dotze ballarins, fet ja de per si insòlit que es maximitza tenint present l’estat agònic en que es troba la cultura i especialment la dansa. Bogeria, irresponsabilitat, provocació, repte? Possiblement, en el muntatge d’Angels Margarit hi ha això i molt més, doncs al llarg de la seva carrera ha demostrat ser una dóna que no s'encongeix davant les dificultats, i la crisi n’és una d’elles. Capricis és un joc visual i emocional que entra per la pell i per la vista de l’espectador. Per una part, tenir com guió els 24 Capricci de Paganini és tenir assegurat que la música convulsarà les emocions del públic, mentre que per l’altra, el joc visual que es produeix d’alt l’escenari contribueix a obtenir un resultat suggeridor. Música i dansa en estat pur. Això és el que ofereix aquest espectacle de caràcter minimalista que utilitza com únic material escenogràfic unes llums molt ben dissenyades i unes ràfegues de fum que propicien atmosferes. Solos, duos, grups de tres fins a dotze ballarins són els responsables de donar forma a les notes de Paganini. Unes formes que de vegades les percebem abstractes mentre que altres cops descriuen, de forma minuciosa, el so que surt de la corda del violí. Moviments rullats i lents s'alternen amb gestos de traç angulós i fraccionat, un ventall coreogràfic que si bé delata fragments que els falta temps per afermar-se i netejar-se quan a interpretació, resulta gratificant quant a forma i contingut. La guinda de l’espectacle recau en la presència d’Angels Margarit i del violinista Kai Gleusteen, concertino de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, l’elegant presència del qual s’integra de ple en el muntatge i comparteix amb els ballarins, entre altres coses, el fet d’ anar desposseït de sabates. Per la seva banda Margarit ofereix un recital de l’essència del seu llenguatge on els girs i moviments de braços desprenen una llum especial.

Hi ha diversos motius per anar a veure Capricis, i un dels més rellevants és l’oportunitat que ofereix de poder presenciar a una companyia de dansa del país que situa d’alt l’escenari dotze ballarins, fet ja de per si insòlit que es maximitza tenint present l’estat agònic en que es troba la cultura i especialment la dansa. Bogeria, irresponsabilitat, provocació, repte? Possiblement, en el muntatge d’Angels Margarit hi ha això i molt més, doncs al llarg de la seva carrera ha demostrat ser una dóna que no s'encongeix davant les dificultats, i la crisi n’és una d’elles. Capricis és un joc visual i emocional que entra per la pell i per la vista de l’espectador. Per una part, tenir com guió els 24 Capricci de Paganini és tenir assegurat que la música convulsarà les emocions del públic, mentre que per l’altra, el joc visual que es produeix d’alt l’escenari contribueix a obtenir un resultat suggeridor. Música i dansa en estat pur. Això és el que ofereix aquest espectacle de caràcter minimalista que utilitza com únic material escenogràfic unes llums molt ben dissenyades i unes ràfegues de fum que propicien atmosferes. Solos, duos, grups de tres fins a dotze ballarins són els responsables de donar forma a les notes de Paganini. Unes formes que de vegades les percebem abstractes mentre que altres cops descriuen, de forma minuciosa, el so que surt de la corda del violí. Moviments rullats i lents s'alternen amb gestos de traç angulós i fraccionat, un ventall coreogràfic que si bé delata fragments que els falta temps per afermar-se i netejar-se quan a interpretació, resulta gratificant quant a forma i contingut. La guinda de l’espectacle recau en la presència d’Angels Margarit i del violinista Kai Gleusteen, concertino de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, l’elegant presència del qual s’integra de ple en el muntatge i comparteix amb els ballarins, entre altres coses, el fet d’ anar desposseït de sabates. Per la seva banda Margarit ofereix un recital de l’essència del seu llenguatge on els girs i moviments de braços desprenen una llum especial.

Àngels Margarit va assumir el repte de fer una coreografia de gran format quan la crisi estava tocant el pic. La va estrenar al Grec del 2014. Aquesta temporada ha passat pel Mercat de les Flors i ara també s'ha pogut veure al Sismògraf. "Capricis" compta amb un company de viatge fabulós: els 24 "Capricis" de Pagannini, peces d'alta virtuositat, de ritme frenètic, que demostraven la capacitat del compositor al violí. Una velocitat diabòlica que podia realitzar gràcies al seu estudi de l'instrument, des de ben petit, i també a una malaltia al cos que era motiu d'escarni, a vegades.Aquests "Capricis" serveixen perquè els ballarins esdevinguin notes d'una partitura, que sonen quan les pitgen amb un arc o amb els dits. No té connexió un caprici amb cap altre i no hi ha, es pot dir, cap engruna de dramatúrgia. Per això, tot i la complexitat i la vistositat de les peces una a una, totes juntes, cansen l'audiència. És una llàstima que tal desplegament de ballarins (amb trajectòries i qualitat del moviment ben dispar, sigui dit de pas) amb l'aparició d'un músic per a interpretar alguns dels capricis en directe, només s'il·lumini amb el blanc nuclear. No hi ha profunditat, tercera dimensió, emoció, contradicció que farien els passatges més suggerents. Això sí, la música i l'amplitud en què es balla conviden a participar d'aquesta festa.