Batecs neix de dolors viscuts en la intimitat (o en secret) que es decideix que cal difondre. Com qui insufla aire als pulmons per deixar d’amagar situacions més comunes del que la societat pretén assumir. Se suma, de fet, a espectacles que fa més d’una dècada que denuncien el silenci i el tabú de les morts perinatals. Des de Llibert, Estigmes, O Una gossa en un descampat. Ara Lara Díez Quintanilla dona forma entre el drama i la farsa del malestar i sensació de fragilitat per no aconseguir un embaràs ràpid, segur i feliç. Batecs neix d’aquesta frustració que han patit membres de la companyia i que les comparteixen amb les altres, que empatitzen d’una manera innata, intuïtiva, generosa.

Aquest compartir el dolor i trobar una certa redempció i condol és necessari i abraça amb una sensibilitat tendra. Segurament, les escenes dels quadres més farsescos, com la loteria de la medicina privada i les variables de tractaments de fecundació, o la trucada a la funerària, que no té resposta per com enterrar un fetus són excessivament cínics. El públic (potser un 90% femení en el meu passi, que indica una empatia major de l’habitual) ho rep amb una incomoditat. I no val dir que aquesta escena l’eliminaran de la funció, perquè està vist que sí que hi apareix. Potser té un to més fantasiosa la conversa de les germanes bessones en el moment previ a una operació dràstica. Evidentment, és una ficció exagerada, però està bé pensar en el conformisme i seguretat de la derrotada i la sensació de pèrdua de l’altra. Ajuda a acceptar les contradiccions de la vida des d’un diàleg reflexiu d’embions dins de l’úter.

Díez Quintanilla (a Mary fa un homenatge a les dones de la família i a la seva filla, acabada de néixer) presenta escenes molt desmanegades i altres molt més denses a Batecs: Si la coreografia de les croquetes és màgicament expressiva i concloent, hi ha molts altres episodis entre les dues amigues excooperants d’una ONG a Guatemala que són esquemàtiques i aporten uns prejudicis ingenus. Està bé comprovar com la vida és més complexa, però s’agrairia haver destil·lat més els comportaments i les seves rèpliques. L’autora de La nostra parcel·la, El sensepai, Tàrsius d’alta potència dramàtica i psicològica que tant magnetitzava, sembla haver saltat a unes situacions més trivials (Plaer culpable), en què el gir de la situació mana sobre el litigi psicològic dels personatges. L’autora té profunditat quan destil·la les rèpliques; queda en la superficie quan dispara una escena trivial.