És de justícia. Del dol gestacional, del dol perinatal o  del dol neonatal  se n’ha parlat sempre ben  poc , tot convertint-lo massa sovint  en un dol silenciós amb quelcom d’intocable tabú social. Millor no tocar el tema. Millor relativitzar-lo al màxim, buscar de seguida el ràpid oblit, posar tot el pes en l’esperançador futur que de ben segur conduirà a un reparador nou embaràs. I és així com la portadora de vida que ha acabat tenint que carregar amb la mort, de vegades fins i tot portant-la dins del propi cos durant massa temps, s’ha vist amablement convidada a callar. I a convertir el seu dol  en un silenci més , dels molts als quals s’han vist abocades a guardar les dones en tantes ocasions.

És de justícia, doncs, que el teatre s’hagi convertit en un molt adient instrument per trencar aquest silenci. Quelcom que , en aquests darrers anys, ha donat lloc a dos magnífics  espectacles que han deixat una forta petjada:  “Llibert” ,de Gemma Brió , i “Una gossa en un descampat”, de Clàudia Cedó. Tots dos, construïts a partir de l’experiència personal de les seves mateixes autores.

També l’experiència viscuda per Nídia Tusal, es troba a l’origen d’aquest espectacle en el qual , al batec de la creadora que va tenir la primera idea se li ha acabat unint el batec  de les seves altres coautores i dramaturgues : Ariana Ruglio, la també coprotagonista de l’obra Alba Florejacs i la també directora del muntatge Lara Díez Quintanilla. Tot i que, i  , i barrejat amb  el dels personatges de ficció, s’hi pot escoltar també aquí el batec de les dues-centes dones ( algun que altre home forma alhora part del grup) que van donar  testimoni d’allò que significa deixar de sentir el batec de la nova vida que creix dins teu.

Sintetitzant la veu d’aquests dos-cents testimonis, les autores han creat el perfil de les tres protagonistes de l’espectacle, i de tota la resta de personatges més o menys secundaris que les acompanyen. I ho han fet amb la intenció que , el conjunt, pugui oferir com a mínim una pinzellada de totes les variants que venen a confluir en el drama de les tres protagonistes. Un drama que és alhora abordat en molts moments fent ús d’uns quants tocs d’humor i de ironia. I que inclou també el seu punt d’exercici metateatral: sovint la companyia es distància de les personalitats a les quals està donant vida  i de les escenes que està interpretant, i es posa a reflexionar sobre elles, tant per mostrar-les empatia, com per voler separar-se d’elles ,sense excloure tampoc aquella mirada que inclou un puntet de mala baba.

Curiosament , aquests fragments de metatatralitat resulten molt útils, a l’hora de poder escoltar en veu alta allò que sovint l’espectador o espectadora ja ha percebut sense dir paraula; a l’hora de deixar a la vista aquelles escenes o idees de l’espectacle que funcionen a mitges o que ( i penso  per exemple en una del tot prescindible conversa entre dos fetus) no funcionen gens ni mica,  en aquest en mots sentits valuós però també força irregular muntatge. I, paradoxalment, el recurs dramatúrgic  et porta també a preguntar-te perquè s’han mantingut aquestes escenes o idees qüestionades des del mateix escenari.

“Batecs” ofereix amb honestedat una nova aproximació a aquest dol silenciós que cal trencar amb urgència d’una vegada per totes . És en aquest sentit una proposta útil i necessària, construïda amb prou habilitat com per a que e conjunt ofereixi un grapat de moments farcits també de solidesa teatral.

Però és també un espectacle que , potser amb l’afany de voler abastar massa, es queda de vegades ancorat en la simplificació , en el dibuix superficial amb el qual s’aborden determinades pràctiques professionals, en  la visió esquemàtica a l’hora de reflectir  la implicació o no implicació i el dolor o no dolor dels personatges masculins que també juguen el seu paper en el drama. I l’empatia naïf i activista del primer tram de l’espectacle, reflecteix també la temptació de caure en la sempre gratificant simplificació de les coses. Encara que, en els millors fragments del muntatge , les autores siguin també ben capaces de deixar a la vista la complexitat oculta darrera l’insuportable dolor.