Es diu comèdia de bulevard aquella que arrenca d’una anècdota senzilla, quasi ridícula, i acaba tenint un aire de drama social perquè furga en la ferida d’un tema tabú i, pitjor encara, enquistat d’arguments i contraarguments. Una bufetada a temps , de Marta Buchaca, és una caricatura mordaç sobre l’educació. Hi pivoten els pares més sensibilitzats, les escoles més progressistes i els avis que fan guàrdia setmanalment. Evidentment, és un tren sense locomotora que provocarà accidents. De fet, la peça arrenca a conseqüència d’un fet que hauria passat desapercebut si no fos per l’efectiva alarma escolar.

L’autora torna a la comèdia amb fons, com ho faria amb altres peces com Rita, Kramig o Quant temps em queda? Ara troba un os molt suculent per anar llepant. I la construcció de thriller fa que tot sigui conseqüència d’un fet anterior. És com aquella ferida infectada que sempre treu més pus del fons. I alhora més vermellor s’implanta a la pell i més ampli és el tall.

Ramon Madaula (autor i actor de Loop) és un avi empipat, convençut d’una educació que ha forjat un fill ferm. Montse Guallar (The party) és la mare pragmàtica, que prova de posar pau i que calla allò que pot provocar un fet irreparable. Marc Rius (un fixe de La Calòrica: La brama del cérvol, De què parlem…) és el fill, satisfet del seu compromís amb l’educació i confiat que el seu Roc té les millors condicions per ser un home de bé. Sara Diego (Dones de ràdio) no està a gust amb els seus sogres, però els necessiten, i prova d’evitar l’enfrontament, mentre no perjudiqui la seguretat del Roc. Finalment, Eudald Font (Casa Calores) és el director del centre. El seu zel per un comportament irreprotxable es veurà seriosament afectat. I haurà d’assumir que potser convé retrocedir pel bé de la institució i del claustre. Roc, que no apareix, és vist per tots els punts de vista: des de la vulnerabilitat d’un nen de 8 anys que li agrada jugar a la Mentida o repte (una alternativa actualitzada al clàssic Verdad, Acción o beso, de les escoles d’EGB), al cínic que es revenja amb violència.

El thriller còmic funciona perquè diverteix (saboroses pauses en les respostes de l’avi) i planteja un debat a partir d’una ficció concreta que convida a la conversa entre els espectadors… Potser no caldria traçar l’últim gir i estaria millor que sigui cadascú el que valori quina és la causa primària del conflicte, en què tots acaben sent víctimes de la desconfiança. Josep Maria Miró furga en una sobreprotecció malaltissa a El principi d’Arquimedes. Potser aquell exemple no valdria per a aquesta tesi.