La comèdia catalana ben feta està d’enhorabona. Com la primavera, ha esclatat amb tots els colors. Ara, amb «Una bufetada a temps», la dramaturga Marta Buchaca (Barcelona, 1979), posa el dit a la nafra del sempre polèmic mètode més infal·lible per educar criatures millor que les generacions anteriors i llençar-les a la piscina d’un futur que pinta negre.

En un moment que els professionals de l’ensenyament estan desbordats i sorprenentment menyspreats per l’administració, saturats de jornades de vaga, criticats per les colònies cancel·lades i tips de taules de negociació on no es negocia bo i res, que hi hagi un insòlit punt de reflexió teatral en clau irònica i to de comèdia sobre els diversos mètodes d’educació, que han superat etapes i han sobreviscut com han pogut en els últims setanta anys, és un alè d’aire fresc.

I que es faci, a més, confrontant, per un incident puntual d’un infant de 8 anys descobert pels mestres de l’escola, per una banda l’avi i l’àvia paterns, a la ratlla dels seixanta-i-tants, i per l’altra el pare i la mare de la criatura a la ratlla dels quaranta-i-tants, no necessita gaires explicacions més perquè el ganxo penetri de seguida en el subconscient de la gran majoria dels espectadors, siguin de la generació que siguin i tant si han estat avis, pares o si estan a punt de ser-ho.

Una bufetada de l’avi propinada al seu nét de vuit anys després que aquest l’hagués insultat en un brot de rabieta abans de tancar el llum i posar-se a dormir posa entre l’espasa i la paret l’avi quan es veu descobert pel director de l’escola, que ha citat els quatre parents en una reunió, per advertir-los que, segons la llei del 2007, clavar una bufetada a una criatura és considerat un delicte de conseqüències penals.

A la comèdia «Una bufetada a temps» no hi falta res i no hi sobra tampoc res. Cada rèplica i contrarèplica que es propinen tots a les galtes, a vegades com si fos també una bufetada, hi està meticulosament encaixada. En un moment que els avis fan hores extres de cangurs, els pares cremen hores a dojo a la feina, els permisos de paternitat han canviat el rol de la parella i les criatures són més llestes que la fam, qualsevol incident, per petit que sigui, és com una bomba de rellotgeria a punt d’esclatar.

Per damunt de tot, sempre, però, hi ha el dilema entre l’escola tradicional —la severa, la privada, la classista i la que encara ensenya les taules de multiplicar i practica la memorització— i l’hereva de l’anomenada escola activa de l’últim quart de segle XX —la que prefereix el raonament, preferentment escola pública, la que treballa per projectes, la que practica el conreu dels valors i l’experimentació personal contra la duresa de la memòria ni que les criatures no sàpiguen que nou per vuit fan setanta-dos quan ja han fet els nou anys— i, entremig, hi ha el record del mètode dels avis que van viure l’escola del règim o de la transició postrègim de la Dictadura i els que han estat educats en l’albada i el desenllaç de la Democràcia. Un cau de dubtes que, per anys que passin, continua planant sobre totes les famílies, velles i noves i, en conseqüència, sobre tota la platea de la comèdia «Una bufetada a temps».

En un espai escenogràfic que porta a les construccions de jocs de fusta sostenible, l’avi i l’àvia del Roc es troben amb el pare i la mare de la criatura esperant l’arribada del jove director, un mestre educat en els principis de la tolerància, el respecte, el tracte de tu i els sistemes psicopedagògics de reflexió i serenitat, com el mètode de la tortugueta quan les criatures reboten i perden els nervis sense control.

Hi ha pocs minuts, dels noranta de la durada de la comèdia, que l’auditori pugui deixar d’esclatar a riure. Són sempre riures de complicitat, de mirada endins, de veure’s també reflectits, per l’actitud dels pares joves o l’actitud dels avis, en cadascuna de les escenes d’«Una bufetada a temps».

L’actor Ramon Madula és l’avi. L’autor de la bufetada. A vegades, els gestos, els silencis o les mirades parlen més que amb les paraules i Ramon Madaula es tomba, cau i es torna a aixecar. L’actriu Montse Guallar —feliç retrobada als escenaris— és l’àvia llençada a mirar cap a un futur menys desigual per a les dones, pal de paller quan convé enmig de la trifulga plantejada per la famosa bufetada, aparentment a favor de la jove, alliberada de la llar, i guardadora d’un secret que no es desvelarà fins al final i que és el que acabarà fent fer tres tombs de campana a tota la trama.

L’actor Marc Rius és el pare de la criatura que gaudeix de mitja jornada per fer de pare com déu mana, que porta un esparadrap al nas i els espectadors sabran per què, que és encara el fill de la mare i el fill presumptament ben educat pel pare en una escola d’upa, Santa Marta diuen que es diu, i que es troba trampejant a la corda fluixa amb la balança a favor de l’avi o a favor de la seva parella.

Ella és l’actriu Sara Diego (Boladeras, de segon, per als que en vulguin saber més), la mare alliberada de fer de mare a temps complet, fermament partidària dels mètodes més motivadors i nous d’educació que fomenten la força del raonament per damunt de tot. Però, com tothom, esclar, ella també té els seus punts febles.

I entremig dels quatre hi ha l’actor Eudald Font, el mestre atrafegat i partidari de la reflexió en rotllana, responsable dels tallers de capoeira o de meditació i partidari del rigor legalista davant la confessió de la criatura d’autos que el porta a proposar una denúncia contra l’avi pel delicte de la bufetada.

Ja he dit que la comèdia fa tres tombs de campana camí del desenllaç. Els espectadors poden jugar a endevinar per on aniran els trets i segurament que més d’un els veurà venir, però això també forma part del joc teatral que proposa l’autora Marta Buchaca i que pretén, en el fons, sota l’excusa d’una presumpta reflexió sobre com cal educar les criatures, que l’auditori també vagi estirant els fils de la trama entre allò que ja se sap des de la platea i allò que els personatges encara no saben però estan a punt de saber. I, com avisa l’àvia —aquí entrem en un rol de mòbils— quan ho sàpiguen no els agradarà gens.

Per rebaixar els brots de tensió, diuen els psicòlegs i els pedagogs que proliferen per les xarxes, que a les criatures els va molt bé el mètode de la tortugueta, un substitut modern del que fa quatre dies era, si fa no fa, el racó de pensar. Amb el mètode de la tortugueta, l’avantatge és que, imaginàriament, les criatures es poden encapsular sota la closca i no sortir-ne fins que han rebaixat el nivell d’estrès. Un mètode, el de la tortugueta, que el director proposa als avis i pares de la comèdia «Una bufetada a temps». Amb la mala sort, esclar, que en plena meditació de la tortugueta, la closca virtual se’ls esclafa a tots quatre en mil bocins.