El duet, format per Sara Olmo i Pierre Viatour (cia. Tea Tree), sap jugar a la contemplació. Menjar una poma pot ser tan transcendent com plantar un arbre. Només cal aigua, un bon adob i sorra on enterrar-la… I molta paciència.

El joc dels dos intèrprets radica en aquesta certa impaciència. Una pressa que també tenen els infants, amb una vida massa curta per entendre el valor del temps. La llavor esdevindrà planta, arbre, ombra, fruit. En l’espera hi ha el divertit joc de fer acrobàcies, de jugar al costat del test, de discutir si necessita més o menys aigua. I és clar, és tan llarga l’espera que ells mateixos acaben sent demostració del creixement. Arrelen en la confiança que la vegetació creixerà. Que ells també faran ombra i donaran fruit, sigui cuidant aquella llavor i creant nous reptes personals. Potser la pega és que la peça no transmet amb prou claredat aquest relat de contemplació.  Jugar amb la Natura i crear la sensació d’un creixement accelerat ho sabien explicar molt bé… simulant l’hort dels avis a Horta. Mentre Tea Tre exposava molt clarament el límit perquè la canalla no entrés a l’escena, que anir`embrutant-se de sorra, la companyia valenciaa els deixava estirar les pastanagues.