Com s’ha d’acabar una novel·la? I una obra de teatre? Els autors han d’estar sempre necessàriament ancorats al seu marc històric o mental o s’en poden separar? Tenen llibertat absoluta els creadors?
Segurament quan Stefan Zweig va escriure la novel·leta “Por” l’any 1913 poc s’imaginava que el final que va escollir, i que no desvelaré, despertaria tanta controvèrsia. El cert és que els finals han de ser sorprenents i alhora inevitables, i per arribar-hi hi ha d’haver hagut per part de l’autor una tria (o dit d’una altra manera, una renúncia) perquè el final sigui aquell i no cap altre. Ens poden agradar més o menys els finals, però son finals al cap i a la fi.
Precisament a aquesta por a prendre decisions és al que s’enfronta el creador Andreu Rifé, que ens proposa aquest espectacle “por” que podem veure fins el 26 d’abril al Teatre Gaudí i que porta el nom de la novel·la homònima de l’autor austíac Stefan Zweig. De fet, la novel·la serveix com a fil conductor de l’espectacle, tot i que no es podria dir que en sigui una adaptació. És més aviat una “excusa” o punt de partida que utilitza Rifé per parlar-nos de la por com a tema (quin tema més extens!) i que acaba concretant en la por del creador i en l’angoixa de no superar les expectatives. El mateix Andreu Rifé, que és a la vegada dramaturg, director i intèrpret de la peça, es sincera amb el públic exposant de forma desinteressada el seu neguit i obrint una espècie de debat sobre les responsabilitats de l’artista. En aquest sentit, l’espectacle es presenta alhora íntim i privat però també universal. Es nota que darrere l’espectacle hi ha unes ganes i un interès particular per parlar-nos d’aquest tema i no de cap altre, i això també fa que la peça sigui genuïnament honesta.
El que és interessant també és el joc meta-teatral que proposa la peça. És cert que Rifé porta la veu cantant de l’obra a mode de monòlegs oscil·lant entre el temps present i la Viena del segle XX que proposa la novel·la de Zweig. Tot i així no està sol en aquesta aventura ja que l’acompanyen Raul Juan, Àfrica Fanlo i Raul Perales, tots ells desde les seves parcel·les de creació (composició musical i espai sonor, il·lustracions en directe i producció, respectivament). Els tres s’interpreten a ells mateixos i acaben posant contra les cordes al director, que no para de tenir dubtes sobre el seu muntatge. El resultat és un joc escènic en el que podem veure com es gesta una obra de teatre i els nervis que això suposa, sense acabar mai de saber si aquelles converses entre director i equip han succeït a la realitat (Potser tampoc importa massa si allò ha passat “de veritat”). El cas és que “Por” es tracta d’un espectacle amb moltes capes, polifacètic i que utilitza també diferents llenguatges en escena, com ara composicions musicals originals i il·lustracions en directe que es projecten en pantalla a temps real. Destaco molt positivament la inclusió d’aquests llenguatges ja que ajuden a regular el ritme de la peça i ens obren noves perspectives i possibilitats per deixar volar la imaginació com a públic. El mateix Rifé comenta dins l’obra que el seu objectiu és que “el públic s’ho passi tan bé veient l’espectacle com s’ho va passar ell llegint la novel·la de Zweig”, doncs en aquest sentit l’espectacle es presenta molt agraït i sorprenent, ja que també prepara algunes sorpreses pel que fa a la creació en directe.
En definitiva, “por” es presenta com un espectacle complet que ens convida a reflexionar sobre com actuem en situacions de dubte i d’estrés. Al final davant la por tenim les mateixes opcions que el ratolí: fugir, lluitar, o paralitzar-nos i no fer res. No hi ha bones ni males decisions, en tot cas hi ha millors o pitjors execucions. Passaran els anys i els creadors seguiran tenint dubtes sobre el seu art. La solució passa per apostar per una idea, i per tant per un final, sempre com més concret millor. Així és com es venç la por.
