Nico Baixas (One Hand show) o el mag el Sergi Buka (Umbra, Voilà, Lucis et umbrae) bevent de l’art parateatral de Joan Brossa, són capaços de presentar situacions breus convertint els dits en personatges. També ho fa la canadenca Ingrid Hansen. Amb un estudi obsessiu de la posició de la mà per convertir-la en el cos d’una noia presumida que surt d’un bany d’escuma, o un noi que s’eixuga amb la tovallola. El seu joc té l’ambigüitat d’una màscara. El rostre és un cap de nina. Si al passi familiar té una mirada curiosa, al vespre (Epidermis Circus)  la mirada va carregada de picardia.

L’aire fresc i fantasiós connecta amb el públic de seguida. Tot li deu cabre en una maleta. És d’un minimalisme simpàtic, que juga amb el primer pla de la càmera i que aconsegueix distorsionar la imatge amb un simple mirall, sortint de quadre… El seu joc de ventrilòquia és màgic perquè la boca que tothom mira és la que formen els dits que fan playback de l’original. La seva boca de dits és capaç de tossir, empassar, escopir, gesticular… increïblement…