Sergi Buka té una connexió difícil amb el públic. Costa guanyar-hi confiança. Vol ser tendre, humà, pròxim, però (estranyament)  no genera la complicitat per entrar al seu joc. El seu nou espectacle pateix de voler agradar sense ser honest amb sí mateix. No preén fer trampa si no que elabora un discurs molt carregat de situacions dramàtiques que es deixen  mortes, sense sentit (la germana morta del mag, per exemple). Per una altra banda, tampoc sembla massa lògica l’aparició de la marioneta narradora (què hi aporta?) o de la trapezista (que només és un giny més que executa un exercici com si fos una pianola). Potser amb un major joc de llums, que li donés diferents ambients, ajudaria a apropar-se al clímax dramàtic. Els números de jocs de mans no tenen massa a veure amb el corpus d’aquest circ de l’aire (el número de gran efecte hauria de tenir relació a desaparèixer, no a fragmentar la partenaire, per exemple. 

Sí que hi tenen més relació els efectes amb els ocells, extrem que es podria aprofitar per  incidir-hi a través de la veu en off. Només hi ha un punt d’emoció quan Buka juga en directe fent ombres xineses en una pantalla rodona (mentre pedala enmig de l’escenari)(la gravació feta a partir d’aquestes efectes podria tenir més sentit si anés just darrere) i quan la canalla puja a intervenir un instant.