Ara que la núvia venjativa de “Kill Billl” torna a fer de les seves a una flamant sala Phenomena Experience acabada de restaurar, vet aquí que la seva presència (que aquest cop recupera el format de pel·lícula única amb el qual l’havia concebut el seu creador) es fa notar també d’allò més al nou espectacle del tàndem format per Nao Albet i Marcel Borràs. Un tàndem que, des que es va presentar per primer cop en aquest mateix Teatre Lliure fa gairebé dues dècades ( al setè any del nou mil·lenni, quan els seus dos integrants acabaven con qui diu de sortir de l’adolescència), ha ostentat amb orgull l’intangible títol que l’acredita com el tàndem més gamberro de la nostra vida escènica. I que, ara que es va apropant perillosament a la quarantena , ha decidit donar un espectacular salt mortal d’aquells que a les pel·lícules només donen els especialistes (tret que es tracti d’una peli protagonitzada per Tom Cruise) i llançar-se de ple al complexa però sempre seductor món de l’òpera

.
Fa no res, Timothée Chalamet es permetia el luxe de sentenciar a mort l’òpera i el ballet, mitjançant unes no massa sàvies paraules que li han costat més d’un disgust. Però la realitat, afortunadament, s’entossudeix a desmentir-lo. I com a mostra , aquí tenim Rosalia, lluint tutú i ballant fràgilment de puntetes el primer acte del seu “Lux”. Doncs , i ben a prop del Palau Sant Jordi en el qual Rosalia li retria tribut al ballet ( un espai que esperem aconsegueixi preservar el seu nom el dia que Eduardo Mendoza i Mariscal aboleixin Sant Jordi) , en Nao i en Marcel , convenientment beneïts ni més ni menys que per la mateixa direcció del barceloní Gran Teatre del Liceu i del madrileny Teatro Real (coproductors de la tan vistosa superproducció) s’han lliurant alegrement als braços de la lírica.

Això sí: encara que puguis comptar a l’escenari amb dinou membres de la formació orquestral del Gran Teatre del Liceu, quan es tracta d’una òpera d’aquesta mena, tampoc cal posar-se ortodoxes: aquí totes les veus estan amplificades, sense que ningú s’esquinci les vestidures. I les ànimes més fonamentalistes, com ja ha passat de vegades amb altres experiments similars, és ben possible que al·leguin que això no és ben bé una òpera, si no un esbojarrat espectacle líric a mig camí entre l’òpera i el teatre musical.

Però totes aquestes al·legacions queden neutralitzades ja d’entrada per la potent partitura d’un tan inspirat com eclèctic Fernando Velázquez, que s’ha pres la molèstia d’incloure al seu pentagrama un munt de referències capaces d’evocar èpoques, estils i compositors operístics ben variats, per tal de donar -li forma a una composició que sap sempre estar al servei de la teatralitat, com li correspon sempre fer-ho a una partitura operística. I que, alhora, ha estat creada per un reconegut compositor de bandes sonores cinematogràfiques .

I això, connecta d’allò més amb el paper que el cinema juga en tot plegat. I ens condueix de tornada cap a “Kill Bill” i el seu cèlebre creador Quentin Tarantino, a qui ( salvant totes les distàncies ii sense entrar en detalls massa reveladors ) en Nao i el Marcel li fan una mica allò que en Quentin va fer amb Hitler a la memorable escena final de “Maleïts malparits”.

I és que quan una mare desesperada busca respostes a la pregunta i al dolor que la roseguen per dins, pot intentar trobar la resposta al domicili d’un més que consagrat cineasta que , al llarg de més de tres dècades, no ha deixat mai d’omplir de violència les pantalles d’arreu el món. Fins i tot , encara que sovint ho hagi fent ficant-li de per mig molta dialèctica ( com és ben sabut, els seus personatges parlen pels descosits) i no poc humor distanciador. Però la mateixa núvia de “Kill Bill” és una bona mostra que ni els sofisticats homenatges cinèfils, ni les bromes ni les llargues converses, poden impedir el bany de sang.

Són les pel·lícules com aquesta, o com totes aquelles altres protagonitzades per superherois que per tal de salvar la humanitat deixen al seu pas un rastre de cadàvers, les responsables de la monstruositat comesa pel seu fill?

I és que aquest fill ja mort quan tot just sortia de l’adolescència, seguint exemples tan nefastos com ara aquell tan paradigmàtic representat per la matança de Columbine , un mal dia es va presentar ben armat al seu centre escolar , i va començar a disparar indiscriminadament a tort i a dret. I la desolació dels seus fins llavors tan ben avinguts pares, reclama en el cas de la mare aquesta recerca de respostes que la porta fins al mateix domicili de Tarantino

Tot això ens ho expliquen dos il·lustres poetes arribats des de l’antiguitat que s’assemblen molt al Nao i al Marcel, limitats en aquest cas a exercir un rol secundari però també omnipresent, perquè, al cap i a la fi, ells són els que mouen els fils de tot plegat, llibret i direcció inclosos .

I, donada la presència de tan potents coproductors ( el mateix Lliure i els Teatros el Canal completen el quartet) , per seguir-li el fil a l’Evangelina  (que aquest és el nom de l’afligida mare) disposen d’uns mitjans veritablement aclaparadors. Tan sobrats van de recursos econòmics que, tot exprimint al màxim l’idea del doble que es juga el coll a les escenes d’acció mentre l’estrella reposa a la seva caravana, aquí els personatges es desdoblen com si res entre la persona que canta i la persona que actua com a actor o actriu. Això, sense passar per alt que, arribat el cas, la mateixa Evangelina es pot arribar a multiplicar fins l’infinit, com ho fa per cert la núvia de “Kill Bill” quan s’enfronta als 88 Bojos.

Tot esforç és poc , quan es tracta d’oferir un mega espectacle musical coprotagonitzat també per un grapat d’especialistes  de debò amb ganes de fer-nos cinc cèntims sobre la seva trajectòria professional i vital, i realitzar una petita exhibició de les seves ben notables aptituds laborals. Tot plegat, amb l’objectiu de deixar-nos  ben clar que ,tret de casos  excepcionals com ara el de la mateixa núvia (víctima  també d’altra banda ella mateixa de la violència masclista), això de la violència és cosa d’homes, per dir-ho com ho deia fa molt anys el desfasat spot publicitari d’una coneguda marca de conyac.

La masculinitat més tòxica troba en l’exercici de la violència la seva més destructiva expressió. I per això mateix, a mesura que l’Evangelina s’apropa al nucli dur de la violència , el seu cos es va masculinitzant cada cop més, fins acabar lluint una senyora barba i un senyor bigoti ,d’aquells que obliguen a fer constants visites al barber. Quelcom que serveix per deixar ben clar que, malgrat les dramàtiques circumstàncies, l’humor tampoc està en absolut exclòs de la proposta; què seria del Nao i del Marcel si no pugessin tirar d’ell de tant en tant, com han fet sempre?

És quelcom força admès fins i tot pels mateixos entusiastes del gènere que l’òpera, i malgrat excepcions tan notables com ara la del mateix Da Ponte ( les lletres del qual s’escolten per cert aquests dies a l’altre Lliure, el de Gràcia, ficades a una dongiovanniesca proposta escènica de Cabosanroque), tenen que enfrontar-se sovint a llibrets i lletres que no estan a l’altura de les seves més excelses partitures.

Doncs, i sent-li fidel a la tradició, tampoc el llibret escrit a quatre mans pel Nao i en Marcel, està a l’altura de l’ambició que desplega tota la proposta , que demostra l’excel·lent repartiment i dels molts encerts que exhibeix la posada en escena, a l’hora de moure’s per l’espectacular espai escènic dissenyat per Max Glaenzel. De fet, som davant d’un muntatge que té molt mèrit, vist de manera global. Però els mèrits del qual resulten per moments més qüestionables, quan entres a valorar cadascun dels elements que l’integren. Té molt mèrit , abordar un projecte com aquest sense perdre l’ADN creatiu amb el qual t’identifiques, com fa aquí el tàndem. Però, en canvi, l’enginy textual de la proposta, es troba un xic per sota del demostrat per aquests dos en anteriors ocasions. Té molt mèrit , ficar entre tants músics, tants cantants i tants actors i actrius un grapat de “stunt men”. Però,  en canvi, de vegades tens la sensació que no se’ls hi acaba de treure el suc, ja sigui per defecte  (alguns d’ells es limiten a dir el mínim)  o per excés (d’altres et deixen amb  ganes de saber-ne molt més d’ells perquè la seva intervenció ha estat prometedora). Té molt mèrit, haver armat una superproducció tan econòmicament i logísticament exigent com aquesta. Però, en canvi, de vegades irromp a l’escenari algun element sobrant que sembla no complir altre objectiu que la pura exhibició de mitjans.

Som doncs davant una proposta escènica irregular en la qual conviuen els moments carregats d’imaginació amb aquells altres que potser resulten innecessaris o , senzillament, estan mancats d’un millor encaix. I malgrat tot, i encara que només sigui per tapar-li la boca a Chalamet i corroborar les ganes de reinventar-se que exhibeix el tàndem sense perdre per això les senyes d’identitat, som davant d’una estimulant demostració tant de la vitalitat de l’òpera entesa en el seu sentit més heterodox, com de la valuosa aportació que li poden oferir els nous creadors mai abans vinculats a ella, a l’hora d’obrir-la a nous públics.