Vestits com dos poetes clàssics —“en plan Virgili i Ovidi”—, Nao Albet i Marcel Borràs proposen un recorregut pseudohistòric i entretingudíssim per les formes que adopta i els canals pels quals es transmet la violència. Narren, actuen i, sobretot, fan de facilitadors de la història d’Evangelina, escenificada com si fos un rodatge d’una pel·lícula d’acció amb codis de còmic. Però, qui és aquesta Evangelina, amb nom d’heroïna grega made in Hollywood? Doncs una mare de dol, molt cabrejada, que acaba abraçant la violència. En el seu procés de transformació l’acompanyen ‒la intercepten, més aviat‒ un grup d’especialistes o stunt performers ‒i d’aquí el nom de l’espectacle. La gràcia de tot plegat és que aquests professionals habitualment a l’ombra assumiran aquí papers principals i a cara descoberta, i els doblaran cantants lírics. Ah, perquè això és una òpera! Ja ens ho havien advertit a De Nao Albet i Marcel Borràs (2023), que en farien una. I aquesta compta amb dinou músics de l’Orquestra del Liceu i la direcció musical del també compositor Fernando Velázquez.

Entre l’èpica, el simbolisme i el distanciament paròdic, el muntatge disposa d’un equip nombrós i heterogeni, format per actors ‒Nao Albet, Marcel Borràs, Óscar Dorta, Núria Lloansi, Marc Padró, Óscar Pérez, Carlos Robles, Cadmi Albet Tamarit i Mael Borràs-Clotet, Núria Lloansi‒, cantants ‒Sandra Fernández, Marifé Nogales, Gabriel Díaz, Vicenç Esteve, José Ansaldí i Josep Ferrer‒ i especialistes ‒Daniel Domínguez, Attila Kiss, Andreu Kreutzer, Genís Lama, Adrià Rosell, Pablo Sacristán, Emiliano Sosa i Yeray Vesga‒, amb la intenció de traslladar el llenguatge del cinema d’acció a l’escenari, incorporant-hi una dimensió de risc. La partitura dialoga amb diferents estils operístics, fins a arribar als antiherois del segle XX.

Once upon a time… Evangelina

Evangelina, esplèndidament interpretada per Núria Lloansi ‒performer enormement emblemàtica de l’escena més radical i indisciplinada, foguejada en muntatges de Rodrigo García, Marta Galán i Juan Navarro, entre d’altres‒, doblada al cant per la mezzosoprano Sandra Fernández ‒en alternança amb Marifé Nogales‒, esdevé el boc expiatori d’una societat necessitada de redempció. Abans d’assumir aquest rol, però, avança amb set de venjança i es transforma en una versió més testosterònica d’ella mateixa. La peça planteja una pregunta incòmoda: han fallat els pares o ha fallat el món? Evangelina, que opta per culpar “el món” ‒és a dir, una sèrie de codis socioculturals en voga, entre els quals l’estetització de la brutalitat‒ del brot homicida del fill, a la fi autoimmolat, troba en l’exercici de la violència física una via d’accés a l’èxtasi. Un parell de derives o solucions escèniques ‒la multiplicació d’Evangelina i la seva metamorfosi final‒ em van fer pensar en De l’amistat i Riure caníbal del Col·lectiu Las Huecas, assídues ‒com ho són també Albet i Borràs‒ de l’escena més radical.

Performar la masculinitat

Què és ser un home? El muntatge tematitza la construcció de la masculinitat. En un moment donat, Marcel Borràs adopta el rol d’influencer de la “fatxosfera”, desplegant consignes d’autoafirmació i disciplina física que caricaturitzen un determinat tipus de discursos motivacionals. En aquest punt, irromp una Evangelina fortament masculinitzada, com si s’hagués fotut un xut d’anabolitzants. Per la seva banda, els especialistes apareixen transvestits i reciclats en un comando d’alliberament. La peça juga amb aquesta ambivalència: reprodueix la lògica de la violència, però també la qüestiona, introduint referències al pensament feminista i subvertint mites clàssics —fins i tot hi trobem un #MeToo a Zeus.

L’heroi de les mil cares

En aquest univers, els dobles d’acció esdevenen figures clau. Tal com diu Nao Albet en un moment de la funció, “són la representació contemporània de l’heroi, en la mesura que encarnen les gestes més perilloses posant la seva integritat en joc”; alhora, participen de la divulgació dels preceptes fundacionals de l’heroi, que encarnen per antonomàsia ‒i per hipèrbole. Ells han de mostrar-li el camí a Evangelina, ensenyant-li virtuts com la prudència, la força, la justícia o la intel·ligència. El fet que, a estones, parlin de la seva biografia, els converteix en “experts de la vida real” ‒una vida real, val a dir, del tot contaminada pel cinema i els mites heroics‒, i atorga un valor testimonial a la seva presència escènica, per bé que la seva missió va molt més enllà. A través d’ells, l’obra relaciona l’arquetip de l’heroi de les mil cares ‒per citar Joseph Campbell, mitòleg que va desenvolupar la teoria del “viatge de l’heroi”‒ amb la cultura popular contemporània. (Per cert, si a algú li interessa, la Carla Rovira té un discurs molt ben elaborat sobre el desmuntatge d’aquest mite en clau feminista.)

La testosterona és el camí? 

La manera de dur a escena tot això és salvatgement paròdica, de tan testosterònica com és. Ah, els homes i els seus gadgets: cotxes, cintes transportadores, aparatoses armadures medievals. No n’hi ha prou amb la teoria: cal fer-ho explotar tot i disfressar-se de warriors, icones del cinema d’acció i superherois de la Marvel. Assumir Hèrcules ‒muntat en un elevador, podria ser el deus ex machina del Filoctetes sofocleu, però també reenvia a la comèdia plautina Amfitrió, que justament tematitza la qüestió del doble o, més aviat, de la suplantació identitària‒ o Perceval, admirar Jackie Chan i recordar Chuck Norris ‒que “rima amb anar-se’n en orris”. Però també, com deia abans, accedim als relats dels stunt performers, que parlen de la seva vocació impensada i de la seva experiència en el sector, aportant una capa de realitat a aquest univers espectacularitzat.

Una hibridesa constitutiva, programàtica

La superproducció, amb participació de quatre grans institucions ‒el Teatre Lliure, el Gran Teatre del Liceu, el Teatro Real i Teatros del Canal‒, posa en qüestió la figura de l’heroi masculí i la violència que hi va associada, tot utilitzant els mateixos codis que pretén desmuntar. Les referències són d’allò més eclèctiques: el farmakós de la tragèdia grega, Quentin Tarantino en bata, una titanomàquia de formes contemporànies ‒amb Spiderman i Batman corrent per allà‒, cites d’Adorno, Duras, Sontag, Saïd, Coetzee. Però, a la fi, qui guanya és Margaret Mead. Que també té tela tot aquest dispendi per arribar a la famosa cita ‒canònica del feminisme‒ sobre el fèmur curat com a origen de la civilització.

El resultat és un artefacte escènic exuberant que explora les contradiccions d’un imaginari col·lectiu profundament marcat per la fascinació per la violència. Hi concorren també un humor estripat, el desplegament d’efectes especials a càrrec d’In Extremis ‒combats, foc, pólvora‒ i el vestuari de Sílvia Delagneau, que multiplica els personatges. Tot això en el sumptuós marc escenogràfic dissenyat per Max Glaenzel i il·luminat per Andreu Fàbregas.

En última instància, els superpoders/estratègies d’aquests dos ‒Albet i Borràs, Borràs i Albet‒ es podrien resumir en: una audàcia desacomplexada que paradoxalment els protegeix, l’ús intensiu i astut de la ironia ‒que ho fa tot passador, alhora que tot ho desestabilitza‒ i la capacitat de sostenir un dispositiu escènic tant ambiciós com lúdic.