Mil tres, say cheese
Teatre Lliure, 10 d’abril de 2026
Si penso en l’any 2022 i en la música que més records em porta, inevitablement pensaré en Tití me preguntó, de Bad Bunny. Pensaré en l’estiu, i en cantar “que sonrían las que ya les metí” amb les meves amigues, fins que s’acabava la cançó i esperàvem que la següent fos igual de bona. Qui hagués sabut trobar llavors un paral·lelisme entre Bad Bunny i Don Giovanni?
Cabosanroque (Laia Torrents i Roger Aixut) porten a escena a les sopranos Lisa Willems i Adriana Aranda, la cantant Sandra Monfort, Irina Soriano al piano, la Naia Membrillera a les percussions, i la Mar Esteban Martin al carinet, per tal d’explorar aquest paral·lelisme. Aproximadament al cap de deu minuts de començar l’obra queda clar: és un intent constant d’entendre què està passant.
Saps que és una òpera experimental, que reflexionaran sobre la figura del Don Giovanni actual. A la pantalla que subtitula l’obra, t’indiquen quin personatge representen, i així, se suposa que saps quan parla aquest Don Giovanni, però es presenta de tantes formes, en tantes actituds, que et fa qüestionar com es comporta aquesta figura avui dia. I l’amant? I la noia?
Les actrius es mouen enginyosament per la pista d’esport que hi ha muntada a l’escenari. Pugen, baixen i seuen a les grades que ocupen els laterals, observen les companyes que canten al mig de l’escenari. Aquestes juguen i mouen amb unes estructures segons els hi convé. Tot i que semblin moviments lliures, es coordinen a la perfecció amb els canvis d’il·luminació, que segueixen mil·limètricament els ritmes de les cançons, des de les més mogudes a les balades. Els focus cobren vida, fins i tot apunten a l’espectador, augmenten i disminueixen la seva potència. El so és una muntanya russa. D’un segon a l’altre es passa d’un silenci sepulcral, a un reggaeton dur, a un so inquietant.
Dins de la confusió, de l’intent de trobar-s’hi dins l’obra, es troben aquells moments que ressonen més: dones cantant balades de desamor, de seducció, o la presència d’uns Don Giovanni que poden enfonsar-la i fer-la petita dins l’escenari. És una obra que revoca a imatges que has viscut, d’una manera o altra, pots veure a la teva amiga que s’ha quedat pansida per un noi de qui la vau advertir inútilment. I entremig d’aquest viatge, es van recordant les preguntes que es projecten al principi de l’obra, a la pantalla.
Aquesta obra no pretén donar resposta a aquestes preguntes, i no té un missatge clar. Quan acaba, pots concloure que s’han plantejat unes imatges, unes situacions, i és cosa de cadascú integrar-les o no. I què pot ser més emocionant? Què et pot enganxar més que intentat entendre una cosa, una obra, un Don Giovanni? Saber que no has sortit amb una moralitat, que per això t’han considerat prou adult per treure’n tu les teves pròpies conclusions, i fer-te preguntes. O no.
En sortir de la sala, la gent es preguntava els uns als altres “entendiste algo?”, i “és per donar-hi voltes, eh?”.
Judith Hazzaa
@judithhazzaa
