El segle XXI, que ja ha superat el seu primer quart, ha tret a la llum la literatura del jo. I la creació dramatúrgica també ha explorat amb força el que es podria anomenar el teatre del jo. Un jo, sobretot, en veu femenina. No hi ha període de la cartellera on no hi hagi dues o tres propostes que s’inscriguin en el teatre del jo.

Una d’aquestes propostes és l’obra «Batecs», una idea que parteix de l’experiència personal de la dissenyadora i figurinista de cinema òpera i teatre Nídia Tusal (nascuda el 1983 a Colòmbia, però arrelada a la comarca de l’Anoia i resident a Barcelona), que va ser mare d’una bessonada el 2018 amb el drama d’haver portat una de les seves dues filles morta a dins mentre regalava la vida a l’altra.

A Nídia Tusal, s’hi han afegit, a més de tot l’equip de la companyia, els testimonis anònims de dos centenars de mares que en un moment o altre de la seva vida han passat l’experiència del dol perinatal, en alguns casos amb silenci i fins i tot amb incomprensió per part de la gent del seu voltant.
D’aquest recull d’experiències, un cop creada la dramatúrgia, neix «Batecs», un espectacle que, si no tingués el registre teatral, podria ser ben bé un d’aquells espais de docuficció que poblen les televisions i les plataformes.

Però «Batecs» fuig del registre de docuficció i el fa intemporal i col·lectiu, perquè el dol perinatal —que ja han explorat també en els seus espectacles altres actrius i directores com Gemma Brió i Clàudia Cedó— no té edat ni època de caducitat i, inevitablement, si no es buida o s’exterioritza s’acaba arrossegant tota la vida.

«Batecs» refon el recull de testimonis entres mares diferents en les quals es reflecteixen algunes o moltes de les inquietuds que assetgen la dona des que sap que vol optar per la maternitat, o no, fins que arriba al límit recomanat d’edat per a la gestació passant per les contradiccions, les ideologies ambientals, els temors personals o heretats i els entrebancs o riscos que cada embaràs porta implícits.

La dramatúrgia de l’equip de «Batecs» vol reflectir ja d’entrada, en una escena de moviment coreogràfic, que s’insereix en les inquietuds socials i polítiques contemporànies. La guerra, l’atur, la precarietat, els desnonaments, les manifestacions socials, els crits de protesta, els ideals de joventut i les frustacions de maduresa… tot en un pack que s’obre en canal per entrar en la interioritat de cadascuna de les tres mares de ficció, però també tres mares d’extrem realisme.

En una escenografia abstracta —els dos mòduls m’han recordat aquelles lletres gegants que durant uns anys el FAD, l’embrió del museu actual del Disseny, va instal·lar davant del MACBA quan la internacional plaça dels Àngels encara no estava colonitzada pels skaters— les mares/actrius confessen en veu alta els dubtes que tenen i les pors que acumulen davant l’embaràs, uns dubtes i unes pors que esdevenen angoixa quan les consultes ginecològiques diagnostiquen que hi ha malformacions, que l’embaràs és de risc o que el batec s’apaga.

Hi ha aquí una tendència a retratar el gremi de la ginecologia com una mena de sector insensible, fred i tirà davant el drama de la mare. Crec que a les psicòlogues i ginecòlogues —en feien cara— que van assistir a l’estrena i que han assessorat la dramatúrgia no els devia fer gaire gràcia. Esclar que també és sabut que darrere del desig impacient de ser mares o de ser pare i mare hi ha una evident mercantilització dels processos in vitro que no sempre tenen un final feliç.

Afortunadament, les creadores de «Batecs» se n’adonen, de tot plegat, i per això, en un trencament i registre de metateatre, fan un parell o tres de pauses per reflexionar sobre si fan bé o no de posar segons quines escenes dins de l’espectacle que estan assajant i de dir el que hi diuen. Una opció irònica que destensa l’atmosfera creada i que facilita també la reflexió entre l’auditori.

Espectacles com «Batecs» —com també passava a «Llibert», de Gemma Brió o a «Una gossa en un descampat» de Clàudia Cedó— causen un fort impacte en l’auditori, sobretot en aquell que ha passat fa temps o recentment pel tràngol d’un dol perinetal en algun del seus diversos processos. Hi ha silenci durant tota la representació, algun somriure quan la companyia trenca la transcendència i entra en uns moments de subtil humor i hi ha ulls humitejats perquè tot és molt viu, molt real i molt reviscut.

Alguna escena em sembla gratuïta o tòpica. Per exemple, ¿per què, en aquest cas, una relació familiar d’una de les protagonistes és fa bilingüe català-castellà? No som en una telenovel·la on sembla que cal buscar l’equilibri sobre la realitat social, ni que sigui tot per l’audiència. Aquí, dins el context, diria que no hi fa cap falta.

En tot cas, crec que hauria estat més creïble que la relació amb la ginecòloga hagués estat bilingüe perquè aquí sí que hi ha una realitat dins el sector de la professió mèdica amb l’escassedat actual de professionals autòctons i l’entrada de professionals d’altres llengües o cultures, que si bé majoritàriament intenten atendre en català les pacients, malgrat que no dominin prou la llengua, sovint se sap d’algun conflicte lingüístic. I és que, trepitjar un hospital i tractar amb metges o metgesses no és el mateix que fer un contracte amb una companyia telefònica amb seu en un call center de Torrejón d’Ardoz o de l’altra costat de l’Atlàntic. I la llengua de proximitat, ni que no ho sembli, alleuja el patiment.

Una altra qüestió, que pot semblar simpàtica, però que em sembla que també és gratuïta, és aquesta mena de declaració d’intencions sobre la imposició de voler anomenar “donar la teta” allò que sempre s’ha anomenat “donar el pit”. Que l’home també tingui pits —em va confirmar una vegada una important ginecòloga— l’exposa igualment a tenir càncer de mama. Això, doncs, no ha d’adulterar el llenguatge que, valgui la redundància, a pesar de tenir tetes, ha alletat sempre “donant el pit” per tradició secular a moltes generacions. Només cal recordar el poema «Res no és mesquí» de Salvat-Papasseit quan diu allò de: “Avui, demà i ahir s’esfullarà una rosa: i a la verge més jove, li vindrà llet al pit”.

Les actrius Belén Barenys, Alba Florejachs i Bàrbara Roig, amb moments de minimonòlegs que són els de més força dramàtica de cadascuna, són les tres mares que recullen les experiències de les mares reals que els han parlat dels seus casos. L’actriu Cristina Plazas, que també fa de parella d’una de les mares embarassades, hi fa especialment el paper de la ginecòloga amb el recurs de la inspecció de l’úter amb l’histeroscop que, per la seva plasticitat, similar a una instal·lació performàtica, causa un impacte tintat d’ironia i d’humor entre l’auditori femení que s’hi ha vist exposat més d’una vegada.

Entre totes les actrius, que ha dirigit amb dinamisme l’actriu i dramaturga Lara Díez Quitanilla, hi ha un sol actor, Sergi Vallès, parella, pare i reflex de la passivitat que en moltes ocasions l’home acompanya el procés de la maternitat. La veritat és que la dramatúrgia no li deixa gaire espai per respirar i sortir-se’n com déu mana, tret de quan es trenca la ficció per entrar en el realisme de l’assaig. Això el transforma en una mena de “florero” dins el conjunt, si se’m permet el barbarisme. Un “florero” que seria desitjable, esclar, que no fos el perfil majoritari dels pares en actiu o dels pares que volen formar part de la criança. Quan el batec s’apaga i es fa el silenci, és quan cal que hi sigui tothom. Ells també.